dissabte, 31 de desembre de 1977

Paret de Terradets, via CADE

Fem la via CADE de la paret de Terradets, la primera i més clàssica de les vies d'aquesta gran paret. La vía és molt llarga, ja que supera la gran paret de Terradets, però hi ha la possibilitat de fer només fins a la feixa i deixar per una altra ocasió la resta de la via. Nosaltres vam fer la via fins a la gran feixa; una magnífica via, tota en lliure amb gran varietat de passos amb una roca inmillorable. De baixada, ens vam aturar al bar del Port d'Àger, un lloc molt curiós on vam demanar un entrepà de pernil i ens van portar un pernil sencer perquè talléssim el que volguéssim. Després encara vam arribar a la festa de final d'any al Centre Excursionista. 

dilluns, 26 de desembre de 1977

Pedraforca, via Pany hivernal

Una escalada hivernal al Pedraforca. Sortim de casa el dia de Nadal després de dinar i pugem a dormir al refugi Lluís Estassen. Al matí fem la via Pany, no molt difícil però bastant llarga perquè supera la gran muralla de la cara nord del Pedraforca. És una hivernal però les condicions són bones, ja que no hi ha massa neu a la paret. De totes maneres hem de pujar algun tram a base de piolet i grampons. Abans de començar tenim un petit incident quan una pedra li cau al cap al Toni. Afortunadament, la pedra és petita i la ferida no és greu.


dissabte, 24 de desembre de 1977

Pràctiques d'escalada a Montgat

Foto d'arxiu: Rocòdrom de Montgat, 1983

Anem a escalar al rocòdrom de Montgat. Fem pràctiques d'escalada en aquesta pedrera abandonada.

dijous, 22 de desembre de 1977

La Gorra Frígia, via Mompart

Sortida d'escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem una via clàssica que ja havíem fet diverses vegades: La Gorra Frígia, via Mompart. És al desembre i fa fred. A més, una densa boira ho envolta tot però com que es tracta d'una via molt coneguda, que ja hem fet diverses vegades, no ens tirem enrere i fem l'ascensió sense problemes.
Aquesta vegada vénen dues escaladores novelles, la Magda i la Emma, que superen la prova amb bona nota.

diumenge, 18 de desembre de 1977

Comencem la via d'Oliana

Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins

Comencem la nova via a l'Esperó de les Orenetes, a la cinglera dels Esplovins, a prop d'Oliana. Arribem per primera vegada a peu de via i obrim tres tirades de la nova via, totalment en lliure amb passos de tercer, quart i cinquè grau.

diumenge, 11 de desembre de 1977

La Miranda de Sant Antoni

Foto d'arxiu: Miranda de S. Antoni i Cavall Bernat. 2011

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. Fem una única via: la Miranda de Sant Antoni, via Aresta Brucs. És una via fàcil, d'una sola tirada de tercer grau amb algun pas de quart, que puja per la cara sud, la que dóna al Bruc. La via no té gaire dificultat ni interès però ens dóna una bona vista del Cavall Bernat, que tenim al davant mateix.

diumenge, 4 de desembre de 1977

Exploració per Montserrat

Foto d'arxiu: panoràmica de Montserrat

Fem una excursió per Montserrat per explorar noves zones per obrir vies. L'itinerari és: Refugi d'Agulles - Coll de Port - Portell Estret - Frares Encantats - Portell Estret - Coll de Guirló.

diumenge, 27 de novembre de 1977

Intent a la Besona Inferior

Foto d'arxiu: les Bessones

Un mal dia d'escalada. Primer abandonem a la via Iglesias de la Besona Inferior i després a La Filigrana, via Original. Les cròniques de l'època no expliquen quina va ser la cuasa per la que vam abandonar

diumenge, 20 de novembre de 1977

Mallo Pisón, via Pany-Haus

Mallos de Riglos
Foto d'arxiu: los Mallos de Riglos; el primer, el Mallo Pisón

Escalada a Riglos. Primera i única escalada en aquest massís excepcional, en alguns aspectes similar a Montserrat, tot i que aquí el conglomerat està format per blocs més grans, els característics bolos de Riglos. Com que era la primera visita a Riglos vam optar per un itinerari clàssic, potser el més clàssic: la xemeneia Pany-Haus del Mallo Pisón, que apareix amb el número 59 en el llibre de les 100 millors ascensions dels Pirineus. Són 280 metres d'escalada, de gran verticalitat però no massa difícils perquè se superen en bona part amb tècnica de ramonage per una profunda xemeneia. Hi ha alguns passos de cinquè grau encara que la tònica general és el quart grau. Aquests passos més difícils es troben en els estretaments de la xemeneia, tancada per petits sostres que cal superar sortint cap a fora amb passos molt aeris. També hi ha un únic pas on cal posar un estrep, tot i que les ressenyes modernes marquen aquest pas en lliure i el cataloguen com a 6a. S'arriba al coll on acaba la xemeneia i comença la segona part de l'escalada, ara per placa, per arribar al cim. Fins aquí tot va anar molt bé i vam superar els passos sense massa problemes però quan estàvem a la segona tirada del sector final va començar a ploure. No era una pluja fina sinó un xàfec intens que en pocs minuts va deixar la roca ben mullada convertint la paret en un riu. Recordo que mentre superava algun dels petits desploms que es presenten en aquest sector final l'aigua baixava com una fina cortina per sobre la roca complicant l'escalada. Vam arribar al cim i vam iniciar el descens, que tampoc és fàcil. Per començar, 70 metres de ràpel fins al coll; dos ràpels de 30 + 40 metres sota la pluja. Després, més ràpels en remull fins arribar al ràpel de la gruta, un ràpel volat de 40 metres gairebé sense tocar mai la paret. La pluja estava en el seu punt màxim quan vam llançar la corda al buit i vam començar el ràpel extraplomat. Amb les cordes tan mullades tot era més complicat i, a més, no parava de ploure. Recordo que mentre anava rapelant l'aigua baixava a raig per la corda i m'entrava per la màniga del braç de dalt mullant-me tot. Finalment vam arribar al peu de via, ben molls però contents per haver pujat el Mallo Pisón, el cim més característic de Riglos.
Encara no havíem acabat la feina. Des de Riglos vam baixar en cotxe fins a Saragossa, ja que en Toni estava fent el servei militar i havia de tornar a la caserna; havia deixat el petate amb l'uniforme en el cotxe ...

diumenge, 13 de novembre de 1977

La Talaia Gran, via Cervera-Raul

Des del Monestir de Montserrat vam fer la llarga aproximació per Sant Jeroni, fins al Coll del Migdia, on comença la via Cervera-Raul a la Talaia Gran, una via llarga i fina que puja per l'aresta sud d'aquesta agulla.
La via Cervera-Raul és una de les clàssiques arestes de Montserrat. Puja per tota l'aresta sud de la Talaia amb varietat de passos però bàsicament en lliure de força dificultat. Després de dues tirades en lliure en terreny una mica descompost (IV, V) arribem a un mur vertical que cal superar en escalada artificial de burí (5 metres). Després sortim en lliure amb finura montserratina per arribar a la tercera reunió.
La quarta tirada és la més difícil. Tenim al davant un tram desplomat; flanquejem uns metres a la dreta fins que podem superar el pas en lliure difícil (V+) i seguim en lliure fins a la quarta reunió. Amb una tirada fàcil arribem al cim de l'agulla adosada a la Talaia. Després de fer reunió baixem una mica per poder passar a la paret de la Talaia, on trobem un altre pany de paret vertical que superem en artificial. Després sortim en lliure difícil; aviat minva la dificultat i arribem a la reunió des d'on ens queden dues tirades no tan difícils (IV, III) que ens permeten arribar al cim de la Talaia Superior.
És una via de gran bellesa, una de les millors que hem fet a Montserrat, amb dificultat però amb bona roca i la verticalitat justa per gaudir d'una magnífica escalada.
Des del cim baixem en ràpel per la cara oposada i després per la canal de l'est per retornar al peu de via. Després vam retornar baixant per la Canal del Migdia fins a Santa Cecília i des d'allà per la carretera fins al Monestir

diumenge, 6 de novembre de 1977

La Panxa del Bisbe & La Mòmia

La Mòmia, Montserrat
Foto d'arxiu: al cim de la Mòmia, novembre 2008

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Fem dues vies:
La Normal de la Panxa del Bisbe surt del petit collet de la part contrària de la via Pel Davant. Després de pujar uns metres, comença un llarg flanquejament a la dreta fins arribar a un repà herbós on muntem la primera reunió. Des d'aquest punt només queda una fàcil grimpada fins al cim.
La Normal de la Mòmia és tot una clàssica que hem repetit diverses vegades. Després de pujar per una curta canal fins a l'indret conegut com a Jardí de la Mòmia, flanquejem a l'esquerra fins a una gran bauma on podem fer reunió. Després ve el tram més compromès de l'ascensió: pugem directament en lliure de tercer amb passos de quart grau, amb bones preses però sense assegurances (en aquell temps) fins al cim.

    dimarts, 1 de novembre de 1977

    L'Elefant, via Cerdà-Pokorski

    L'Elefant, via Cerdà-Pokorsky
    Foto d'arxiu: ermita de Sant Salvador. Maig 2018

    Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la via Cerdà-Pokorski a l'Elefant. És una via poc freqüentada, que puja totalment en lliure per la cara nord de l'Elefant. La primera tirada és curta i ens porta fins a una cornisa ben marcada, on fem la primera reunió. La segona tirada és la clau de la via i puja uns 30 metres en vertical, amb passos de cinquè i sense bones assegurances (en aquell temps), fins a una savina on muntem la segona reunió. És una tirada de finura montserratina amb la manca d'assegurances característica de l'època. La tercera tirada ja no és tan difícil i ens porta directament al cim amb 20 metres d'escalada de tercer grau amb algun pas de quart.
    Després volíem fer la xemeneia Barriere-Gil, als Flautats, però abandonem. Les cròniques de l'època no detallen les causes de l'abandonament i no recordo res, però imagino que la xemeneia no ens devia agradar gaire perquè les ressenyes  parlen d'una canal descomposta i sense assegurances...

    dilluns, 31 d’octubre de 1977

    Escalada als Mollons

    Foto d'arxiu: escalant als Mollons, 1972

    Escalada als Mollons, una zona d'escalada calcària amb petites agulles, situada al costat de la Pobla de Claramunt. Fem quatre vies:
    • Primer Molló, via Apia
    • Tercer Molló, via Diedre
    • Tercer Molló, via Crestes
    • El Ninet, via Cisco

    diumenge, 30 d’octubre de 1977

    La Mòmia, via Haus-Extrems

    La Mòmia, via Haus-Extrems
    Foto d'arxiu: l'empotrament, pas clau de la Haus-Extrems

    Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la via Haus-Extrems de la Mòmia, una via catalogada de sisè grau que supera amb tècnica d'encastament una gran llosa enganxada a la paret de la Mòmia. És una de les vies clàssiques de més categoria de Montserrat, ja que supera totalment en lliure, en 6 tirades, el pany de paret més llarg de la Mòmia. La primera tirada puja per un diedre una mica descompost fins a una bauma sota la gran xemeneia que és el pas clau de la via. La segona tirada, espectacular i aèria, comença amb tècnica de ramonage però ben aviat la xemeneia s'estreny i cal pujar amb tècnica d'encastament, encastant a la fisura el que poguem (puny, mà, braç, genoll, peu ...), i aprofitant les petites preses de la placa. És tot un exercici atlètic que requereix molta tècnica i habilitat per aprofitar els recursos que ens dóna la roca. Més amunt la fisura s'obre i arribem a la reunió, sobre la gran llastra. Nosaltres, tal com marcava la guia clàssica, vam fer una reunió abans, quan el diedre s'obre. A partir d'aquí la dificultat de la via no passa de quart grau. La veritat és que després de superar la tirada de l'encastament la resta de la via ens va semblar fàcil, tot i que és de quart grau. Son tres tirades (dues actualment) d'agradable escalada lliure per placa que ens porta fins al cim de la Mòmia.

    diumenge, 16 d’octubre de 1977

    Paret NW de Sant Jeroni, via TIM

    Miranda de Sant jeroni, via TIM
    Foto d'arxiu: Sant Jeroni des de la VF Borinot. Març 2014

    Escalada a Montserrat. Fem la paret Nord-Oest de Sant Jeroni per la via TIM, una via per una gran xemeneia, que puja al punt més alt de la muntanya de Montserrat. Segons la Guia d'escalades a Montserrat, aquesta és la via més llarga que podem fer a Montserrat amb tècnica de ramonage. La guia d'en Picazo diu el mateix però amb alguna reserva: "és una de les xemeneies més llargues del massís". La primera tirada és relativament fàcil; la xemeneia és molt profunda i podem triar l'amplada amb la que ens sentim més còmodes. No hi ha cap assegurança i al cap d'uns 35 metres trobem la reunió. La segona tirada és una mica més forçada, ja que la xemeneia es va tancant i hem de sortir cap a fora, per sobre del buit, que cada vegada és més impressionant. Arribem a un replanet tancat per un sostre i fem reunió. La tercera tirada segueix la mateixa tònica però amb passos més difícils. Antigament es feia un parell de passos amb estreps però les guies modernes marquen A0. Fem la darrera reunió i sortim de la xemeneia superant per placa els darrers metres, amb dificultat minvant però amb un pas difícil. En resum, una magnífica via d'escalada que ens va deixar ben satisfets.

    diumenge, 9 d’octubre de 1977

    La Ven-Suri-Ven

    Ven-Suri-Ven
    Foto d'arxiu: reunió sobre el bloc inestable

    Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Fem una de les vies més clàssiques d'Agulles, la via  Cerdà-Riera de la Bandereta, coneguda popularment amb el nom de Ven-Suri-Ven en memòria dels primers ascensionistes (de l'agulla, no d'aquesta via), Ventura, Surinyach i Vendrell. L'entrada a la via pot fer-se de diverses maneres però amb pocs metres d'escalada arribem a la primera reunió en un gran arbre. Segons com fem l'entrada, aquest arbre pot ser la segona reunió. Aquí comença pròpiament la via, amb una fisura en diagonal per on pugem en lliure molt difícil i vertical fins a la segona reunió, que es fa sobre un bloc enganxat a la paret (veure foto). És una reunió impressionant per la seva situació sobre una gran timba i també perquè el bloc no està totament enganxat a la paret sinó que es mou una mica. Realment impressionant. La tercera tirada segueix per la mateixa fisura, ara molt més fina, que cal superar amb passos d'artificial (actualment es fa en lliure o A0) fins a la tercera reunió, ja dintre de la canal de sortida. Acabem la via pujant per la xemeneia amb tècnica de ramonage i finalment ja molt fàcil fins al cim. 

    diumenge, 2 d’octubre de 1977

    Agulla de les Vuit Hores

    Agulla de les Vuit Hores
    Foto d'arxiu: Agulla de les Vuit Hores. Novembre 2013

    Volíem fer la via Pany-Haus del Pollegó inferior del Pedraforca però després de dormir al refugi Lluís Estasen, ens vam llevar al matí amb intenció d'iniciar l'escalada però estava plovent i vam decidir baixar a Montserrat a veure si el temps ara millor.
    Vam tenir sort perquè a Montserrat no plovia i vam fer una via a la zona d'Agulles: Agulla de les Vuit Hores, via Capeta-Torres-Nubiola, una via que puja, totalment en lliure i amb tècnica de ramonage, per la canal que queda entre aquesta roca i la Miranda de la Portella. És una única tirada encara que molt llarga (40 m)

    dissabte, 1 d’octubre de 1977

    Escalada a Montserrat (Sant Benet)

    Sortida d'escalada a Montserrat amb tota una colla del centre, per per pràctiques d'escalada i de ràpel. Anem a la zona de Sant Benet i fem tres vies:
    • La Trumfa, via Normal. Puja aquesta agulla per la part del darrere, des del camí de Sant Salvador. Els primers metres són drets i cal pujar amb tendència a l'esquerra. Ben aviat decreix la dificultat i, amb bones preses i totalment en lliure, arribem fàcilment al cim.
    • El Sereno, Aresta Est. (i desgrimpada per la VN). Pugem per l'aresta totalment en lliure amb bones preses i amb algun petit pas una mica més fi.
    • Agulla de Sant Benet, cara SW (collet esquerre). Vam acabar la jornada amb aquesta curiosa ascensió que ressenya la Guia d'escalades de Montserrat però sense donar cap detall. Nosaltres la vam fer però tampoc vam anotar cap detall d'aquesta escalada. Únicament l'hem trobat referenciada en el llibre Montserrat Pam a Pam, que la considera com la via normal d'ascensió a l'agulla.

    dissabte, 24 de setembre de 1977

    Intent al Roc d'en Pere Gomà

    Foto d'arxiu: Ferrata al Roc del Quer. Agost de 2010

    Anem a Andorra amb la intenció de fer una via d'escalada que hem trobat ressenyada en una revista. La via no té molta graduació però ens trobem que la roca és molt dolenta, ja que les preses es desprenen amb molta facilitat. Fem un parell de tirades però decidim abandonar. Pugem a acampar al costat dels westanys de Pessons amb la intenció de fer alguna activitat demà però al matí fa mal temps i tornem a casa sense fer res.

    diumenge, 18 de setembre de 1977

    Ascensió al Comaloforno (3.030 m)

    Sortim del refugi Bessiberri i, aprofitant un punt de partida de tanta alçada (2.800 m), fem els cims més meridionals de la cresta dels Bessiberris:
    • Punta Aguda (2.999 m)
    • Bessiberri Sud (3.030 m)
    • Comaloforno (3.030 m)
    Les ascensions no són difícils però sí una mica tècniques, ja que cal acostar-se per sobre de la gelera i acabar grimpant els darrers metres en roca.

    dissabte, 17 de setembre de 1977

    Refugi Bessiberri

    Pugem des de la presa de Cavallers, per la Pleta de Riu Malo fins a la Bretxa Peita, on hi ha instal·lat el refugi Bessiberri, un refugi de llauna de petites dimensions, on ens instal·lem. L'objectiu és fer demà el Comaloforno.

    dimecres, 14 de setembre de 1977

    El Cavall Bernat

    Cavall Bernat
    Escalem una de les vies més clàssiques de Montserrat, la via Normal (Boix-Costa-Balaguer) del Cavall Bernat. És una ascensió de categoria, totalment en lliure, que porta al cim més característic de Montserrat. Després de pujar per un pendent fàcil fins al peu de l'agulla, cal fer la tirada més fina de la via, el flanquejament inicial fins a la primera reunió, al peu de la gran fisura que ratlla tota la paret i que delimita el que s'anomena la berruga. Són uns 10 metres de flanquejament de molta finura, primer amb lleugera baixada i després en lleugera pujada. La segona tirada puja seguint la fisura, primer pel diedre i després per placa. L'escalada també és difícil, especialment un pas que trobem poc després de la meitat de la tirada, anomenat pas de la pedra negra. Superat aquest pas retornem al diedre i superem els darrers metres, ja no tan difícils, fins a sobre de la berruga. La darrera tirada ja és molt fàcil comparada amb les dues anteriors. A dalt del cim ens vam fer la foto al costat de la històrica imatge de la Mare de Déu de Montserrat, una imatge que poc després va ser destruïda i es va haver de substituir per una nova imatge, de disseny modern. La baxada també té una certa dificultat, amb un parell de ràpels llargs.

    diumenge, 11 de setembre de 1977

    La Bola de la Partió, via Normal-Santboiana

    La Bola de la Partió
    Escalada a Montserrat, Agulles. Fem la Bola de la Partió per la via Normal-Santboiana. Es tracta d'una combinació de dues vies. A la part de baix pugem per la normal, per una aresta llarga però no massa difícil, amb passos de tercer i quart grau. Un cop arribats a la base de la bola, hem de superar un desplom considerable en escalada artificial per arribar al cim de la Bola. La via normal puja per una fisura en la que cal pitonar però la via Santboiana, una mica més a la dreta, està equipada amb burins. Com que l'objectiu és arribar al cim, agafem la Santboiana, que ens porta al cim després de superar el desplom amb l'ajut dels burins. El cim ens dóna una magnífica panoràmica de la regió d'Agulles; un mirador privilegiat. Finalment, el ràpel també és una petita aventura perquè té un tram desplomat però la sensació de penjar de la gan bola sense tocar paret és única.

    dissabte, 10 de setembre de 1977

    Escalada a Agulles

    El Senatxo
    Foto d'arxiu: el Senatxo, novembre 2013

    Anem a Montserrat, a la regió d'Agulles, per practicar l'escalada. Fem cinc vies:
    • El Gep Llarg, via Aresta Brucs
    • Agulla del Capdemunt, via Aresta Brucs
    • El Senatxo, via Normal
    • Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
    • La Figuereta, via Aresta Brucs
    Aquesta vegada són vies de certa dificultat, alguna de les quals no havíem fet mai. Les més difícils són l'Agulla del Capdemunt i la dels Espeleòlegs, arestes en lliure fines amb algun pas de cinquè grau i amb poques assegurances. També té certa dificultat la Nord del Senatxo, que és curta i relativament fàcil però comença amb un pas d'esqueneta, una maniobra difícil i arriscada. 

      dijous, 8 de setembre de 1977

      El Sentinella, via GEDE

      Escalada a Montserrat, zona del coll de la Plantació:
      • El Sentinella, via GEDE
      És una via clàssica que puja per una aresta molt fina, totalment en lliure. Les màximes dificultats es troben en els primers 20 metres, on la guia clàssica de Montserrat marcava algun pas de sisè grau.  La guia moderna d'en Picazo rebaixa força aquesta graduació, i en general la de tota la via. La raó d'aquesta evaluació de la dificultat d'aquesta via, i en general de la majoria de vies clàssiques de Montserrat, és que el grau de compromís és molt menor. Efectivament, quan vam fer aquesta via l'any 77 les assegurances eren molt poques i precàries; està clar que un pas delicat és molt més fàcil amb un parabolt brillant al costat que amb un burí rovellat vint metres més avall. Tota la via puja seguint l'aresta que mira al Bruc, amb lleugers flanquejaments a banda i banda per buscar els millors passos i evitar els passos més drets o balmats. En aquell temps eren cinc tirades de finura montserratina, amb dificultat minvant a mesura que pujàvem. Actualment es fa en només dues tirades, de 40 i 45 metres, normalment ben equipades. En la foto del cim es veu tot l'equipament de l'època: rocciatore, cletes amb la puntera reforçada amb araldit, mitjons de franela, jaqueta d'escalada de lona...

      diumenge, 4 de setembre de 1977

      Ascensió al Posets (3.375 m)

      Després de passar la nit bivaquejant sota una llosa a prop del refugi d'Estós vam sortir en direcció al cim del Posets per la via normal. El camí és llarg però sense dificultat fins al coll de La Paúl. Des del coll, la via puja grimpant per una canal. A l'estiu és fàcil, tot i que cal anar amb compte. Després de superar el pas hem arribat al cim del Posets (3.375 m). Gran panorama en totes direccions, ja que és el segon cim en altitud dels Pirineus. En el cim ens vam mejar un meló que havíem pujat fins aquí; ens l'havia donat la mare d'en Juanjo quan vam passar per Lleida a recollir-lo.

      dissabte, 3 de setembre de 1977

      Bivac a Estós

      Foto d'arxiu: camí d'Estós. 1997

      Vam pujar a Estós amb la intenció de fer el Posets. Era un compte pendent que teníem perquè en el nostre primer intent de l'any 1975 havíem fracassat totalment. En aquella ocasió ens havíem equivocat de camí a causa de la boira i vam acabar al Coll de Gistaín, fora de la ruta normal del Posets que preteníem fer. En aquell temps no hi havia encara GPS i la nostra inexperiència era gran. També teníem un segon intent fracassat durant la Setmana Santa del mateix any, quan el mal temps no ens va permetre arribar al Posets i ens vam haver de conformar amb un cim secundari, el Pic Inferior de la Paul. Aquesta vegada veníem decidits a tot. Vam pujar fins al refugi d'Estós pel camí normal però no vam dormir al refugi sinó que vam fer un bivac. Passat el refugi, una mica per sota, hi ha una zona amb grans pedres. Entre elles vam trobar una gran llosa que formava una mínima cova on ens vam instal·lar. No era tan comfortable com el refugi però, això sí, era molt més barat. 

      dijous, 1 de setembre de 1977

      Agulla dels Tres & El Dauet

      El Dauet, Montserrat
      Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Fem dues vies:
      • Agulla dels Tres, via Cámara-Ollé
      • El Dauet, via Normal
      La via Càmara-Olé de l'Agulla dels Tres és una magnífica escalada, gairebé tota en lliure. Comença amb una tirada en lliure molt difícil, que evita els trams més drets de la paret fent ziga-zagues. Fem reunió en una plataforma, al costat d'un forat característic. Seguim en lliure, ja no tan difícil punjant directe fins que cap al final ens decantem a l'esquerra per anar a buscar un repà amb una savina, al peu d'una canal. La tercera tirada puja per la canal, primer amb uns passos d'artificial clavant a la fisura i després en lliure fins a un bon replà al final de la canal. L'última tirada, ja fàcil, puja directament per l'aresta fins al cim amb passos fàcils (III).
      El Dauet és una roca amb forma de dau, com indica el seu propi nom, amb quatre parets molt verticals i llises. La via Normal, tot i la vulgaritat del seu nom, no té res de fàcil. La guia clàssica d'escala a Agulles catalogava aquesta via com a sisè superior però nosaltres no la vam trobar tan difícil. Això sí, és molt fina i no té assegurances. Les guies modernes d'escalada han rebaixat un grau la dificultat d'aquesta via (ara és cinquè superior). Segurament, el fet que actualment hi hagi tres burins d'assegurança a la via fa que, encara que la finura de la via sigui la mateixa, el nivell de compromís sigui molt inferior i per això no es considera tan difícil.
      Uns anys després vam fer una petita pel·licula amb vistes d'aquesta via del Dauet a vol d'ocell. Aquí la teniu:



      diumenge, 28 d’agost de 1977

      Ascensió a l'Aneto (3.404 m)

      Foto d'arxiu: via normal de l'Aneto. Setembre 2005

      Des del nostre bivac de la colladeta de Barrancs volíem fer la cresta de Salenques però quan ens llevem està tot tapat i, encara que no plou, pensem que és més prudent renunciar a fer la cresta. Per aprofitar el temps, pugem fins al cim de l'Aneto (3.404 m) per la vesant d'Aigualluts.

      dissabte, 27 d’agost de 1977

      Bivac a la colladeta de Barrancs

      Cresta de Salenques
      Foto d'arxiu: l'Aneto des del Russell, setembre 2016

      Pugem a Benasc amb la intenció d'atacar la cresta de Salenques, un objectiu de fa força temps. Des de pla de Senartra pugem per la vall d'Aigualluts fins a la colladeta de Barrancs, ja ben a prop del Coll de Salenques, punt de partida de la cresta. Muntem un bivac sota unes pedres.

      dilluns, 15 d’agost de 1977

      Escalada a les Calanques (II)

      Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

      De tornada dels Alps ens aturem un parell de dies per escalar a les Calanques. En aquesta segona jornada fem tres vies:
      • Aguille Petite, via Diagonal
      • Aguille petite, via del Collet
      • Falaisse de Droite, via Pillier de la Passarelle

      diumenge, 14 d’agost de 1977

      Escalada a les Calanques (I)

      Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

      De tornada dels Alps ens aturem un parell de dies per escalar a les Calanques. En aquesta primera jornada fem dues vies:
      • Safir de Gauche, via Saphir, sortida dels artistes
      • Aguille petite, via NW

      dimarts, 9 d’agost de 1977

      Piramide de Tacul (3.468 m), Aresta Est

      Piramide de Tacul
      La Piràmide de Tacul és una agulla relativament petita, d'uns 270 metres, ben individualitzada al vessant Est del Mont Blanc de Tacul. L'agulla és d'una roca granítica de gran qualitat i ens ofereix una escalada atlètica amb roca franca i segura. La via recorre l'aresta Est i està catalogada globalment de quart grau.
      Vam pujar amb el primer telefèric de l'Aiguille du Midí i des d'allà vam agafar l'altre telefèric fins a la Pointe Herbroner. Des d'allà, després d'una aproximació pel glaciar du Gèant fins al peu de via, vam iniciar l'escalada per l'aresta Est fins al cim de la Piramide de Tacul (3.468 m). La via és fina i exigent, amb un ambient impressionant. Encara que no passa de IV+, és molt sostinguda i vertical. Ressegueix tota l'aresta aprofitant els punts febles de la muntanya per anar superant, pas a pas, els 270 metres d'escalada. El pas més difícil és un petit desplom que se supera en lliure, molt atlètic però amb bones preses.
      Un cop completada l'ascensió vam iniciar el descens, que es fa en ràpel. En total vam fer 7 ràpels per la mateixa vessant de pujada. Va ser tota una aventura perquè en aquell temps encara rapelàvem "a pèl", amb el sistema Dülfer, sense cap estri de descens, ni tan sols un mosquetó, sinó unicament amb la corda passada per la cama i per l'esquena.
       A la foto de la capçalera es veu la Tour Ronde i el Capucin des de la paret de la Piràmide de Tacul.

      diumenge, 7 d’agost de 1977

      La Chapelle de la Glière

      Foto d'arxiu: massís del Mont Blanc des de Planpraz

      Pugem amb el telefèric de Planpraz i des d'allà fem la Chapelle de la Gliere (2.663 m) per l'Aresta sud (variant de l'èpaule).

      divendres, 5 d’agost de 1977

      Aresta Midí-Plan

      Midi - Plan
      Foto d'arxiu: l'Aresta Midi-Plan, 2010

      Pugem amb el telefèric fins a l'Aiguille du Midí. Des d'allà iniciem la cresta, amb passos mixtes de gel i roca amb un gran ambient alpí. Fem dues ascensions:
      • Rognon de Plan (3.606 m)
      • Aiguille de Plan (3.673 m)
      Des d'aquest darrer cim, baixem per la via normal fins al refugi Requin i després, per tota la Mer de Glace, fins a Montenvers.

      dimecres, 3 d’agost de 1977

      Aiguille de l'M (2.844 m), via NNE

      Foto d'arxiu: l'Aiguille de l'M des de Chamonix, 2010 (esquerra)

      Pugem amb el telefèric fons a l'estació del Plan de l'Aiguille, estació intermitja de la pujada a l'Aiguille du Midí i des d'allà fem l'Aiguille de l'M per l'aresta Nord - Nordest. Una via de quart grau amb passos de cinquè, amb una roca magnífica. El pas més característic de la via és la tercera tirada on hi ha una xemeneia que cal pujar amb tècnica d'encastament i ramonage. Davant nostre puja una cordada de francesos que pateixen molt en aquest pas. Un d'ells fa 5 "saques" abans d'aconseguir superar el pas ....

      diumenge, 10 de juliol de 1977

      La Punxa dels Flautats, via Belits

      Bèlits
      Foto d'arxiu: la gran paret per on puja la via Bèlits

      Escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. Fem una via:
      És una via llarga i completa amb diverses tècniques. Comença al peu de la canal orientada a l'Oest entre la Punxa i la Punxeta. La primera tirada és relativament fàcil i puja amb tècnica de ramonage entre les dues parets. La segona tirada continua igual però a mitja tirada cal superar un parell de passos en escalada artificial. Arribem a la reunió, situada al collet entre les dues agulles, amb uns passos de IV+. A partir d'aquí comença la part més difícil de la via, en escalada artificial. Comença amb un flanquejament a la dreta aprofitant un pont de roca amb un filferro i alguns burins. Fem reunió d'estreps. Les dues tirades següents, amb una altra reunió d'estreps intermitja, pugen per la fisura en artificial. La via estava parcialment desequipada i vam haver de clavar algunes peces que faltaven però amb una mica de tècnica las vam superar sense problemes. Al final cal sortir en lliure els darrers metres fi a un collet des d'on només ens queden uns 10 metres de tercer grau fins al cim. La baixada és en ràpel per la banda contrària, fins al collet de la Porra i després per la canal.

      diumenge, 3 de juliol de 1977

      Intent a la Roca Verda (Nieman-Carreté)

      Roca Verda
      Foto d'arxiu: la Roca Verda

      Un intent a aquesta clàssica via dels espadats del Cadí. Vam veure la ressenya d'aquesta via a la guia del CEC. És una via tota en lliure i de dificultat moderada que supera aquesta roca que des del Prat de Cadí té un aspecte inexpugnable. Aquesta vegada vam anar amb tenda de campanya i vam plantar-la al Prat de Cadí. Al matí estava molt núvol però vam agafar el material per fer l'aproximació a la via. Quan vam arribar al peu de la via es va posar a ploure fort i vam decidir deixar-la per a una altra ocasió; vam recollir la tenda i vam tornar cap a casa. Uns anys després vam tornar a intentar la via, el juny de 1980, i aleshores vam aconseguir completar-la.

      dissabte, 25 de juny de 1977

      Cresta del Diablo

      La cresta del Diablo és una de les més difícil entre les crestes clàssiques dels Pirineus. És una esmolada aresta que forma un estrep que baixa del Balaitús, a continuació de la cresta de Costerillou. Comença (o acaba) en el Pico Cristales i acaba (o comença) en el Pico Soulano. L'aresta està plena de puntes i gendarmes que es coneixen amb noms infernals: los cuernos del Diablo, el Tridente, el colmillo del Diablo, la punta Proserpina (deesa romana, reina de l'inframon), la punta Lucifer ... L'escalada té molts passos singulars, d'una dificultat que en alguns punts arriba al cinquè grau i alguns ràpels. Nosaltres vam sortir de bon matí de Piedrafita i vam anar a buscar directament l'inici de la cresta deixant de banda, per pocs metres, el Pico Cristales. Vam pujar per una canal força dreta i gelada, amb piolet i grampons. Des de la sortida de la canal vam anar escalant la cresta, gaudint d'una bona roca i d'uns paisatges impressionants. La cresta és llarga i entretinguda però finalment vam arribar al Pic Soulano; vam menjar una mica i vam iniciar el retorn, baixant per la via normal del Soulano, que requereix fer alguns ràpels.
      No hi ha àlbum perquè vam fer poques fotos.

      divendres, 24 de juny de 1977

      Refugi de Piedrafita (Respumoso)

      Foto d'arxiu: Cresta del Diablo, 2009

      Des de Sallent de Gállego pugem pel camí del Paso del Oso fins al refugi de Piedrafita, al costat del llac de Respumoso. L'objectiu és fer demà la cresta del Diablo.

      diumenge, 19 de juny de 1977

      La Portella Gran, via UEC

      Portella Gran, via UEC
      Foto d'arxiu: la Portella Gran

      Escalada a Montserrat, Agulles:
      • La Portella Gran, via UEC
      Via llarga que supera aquesta agulla per la cara que mira a Can Massana. La vía té quatre tirades, combinant escalada lliure i artificial. La primera tirada, molt curta ens porta a un replanet al peu d'una gran fisura. Seguim en artificial difícil per la fisura. Nosaltres la trobem parcialment desequipada, de manera que hem de clavar alguns pitons. Arribem a la segora reunió, una plataforma més àmplia que l'anterior  i seguim amb la mateixa tècnica artificial, també parcialment desequipada. A mitja tirada sortim en lliure molt difícil i arribem a la tercera reunió. Des d'aquí una tirada en lliure no massa difícil ens porta al peu de la bola final, que superem amb una última tirada en lliure, vertical però amb bones preses. En resum, una via molt treballada, ja que estava parcialment desequipada. 

      diumenge, 5 de juny de 1977

      Escalada a Ull de Ter

      Després de dormir al refugi d'Ull de Ter, intentem fer una via d'escalada en roca a la cara sud del Gra de Fajol. No trobem la via malgrat que portem una ressenya, de manera que acabem repetint una via que ja havíen fet: Agulla de la Xemeneia, via CADE. Una via atlètica, que rocorre una fisura molt marcada amb tècnica de ramonage.

      diumenge, 29 de maig de 1977

      Agulles del Travessany

      La Travessia de les Agulles del Travessany és una cresta esmolada que superem amb passos de tercer i quart grau. Sortim del refugi Ventosa i Calvell i acabem pujant al Pic del Travessany (2.755 m).


      diumenge, 15 de maig de 1977

      Ascensió a la Punta Alta (3.014 m)

      Amb una colla del centre pugem novament a la Punta Alta i comprovem que encara hi ha el llibre de signatures que vam deixar l'any passat. Dormim al refugo de la ENHER, al costat del Ventura i Calvell.

      diumenge, 8 de maig de 1977

      Escalada a La Riba

      Per primera i única vegada, anem a fer pràctiques d'escalada a la Riba, tota una colla. Fem bivac sota una palmera i fem diverses vies curtes de les que no sabem el nom.

      diumenge, 1 de maig de 1977

      Canal del Cristall

      Canal del Cristall
      Vam dormir al paller de cal Basté, a Estana. Un paller que tenia només tres parets, de manera que per la part on no hi havia paret teníem una gran vista de la muralla nord del Cadí. De bon matí vam pujar al Prat de Cadí per iniciar l'ascensió de la Canal del Cristall. Hi havia molta neu per ser el primer de maig i, a més, era neu caiguda de poc, de manera que no estava endurida sinó tova. No hi havia gel.
      Vam pujar sense massa problemes però quan vam arribar a pocs metres de la sortida vam comprovar que hi havia una gran cornisa que barrava totalment el pas de sortida de la canal. Vam haver de fer una maniobra complicada, trencant a poc a poc la cornisa fins que vam obrir el pas arribant al Coll de la Canal del Cristall. Des d'allà vam pujar el Puig de la Canal del Cristall (2.563 m), molt proper. Després de les fotos de rigor vam baixar pel mateix camí de pujada fins a Estana.


      dissabte, 23 d’abril de 1977

      Pic Blanc d'Envalira (2.650 m) amb esquís

      Pic Blanc d'Envalira
      Esquí de muntanya a Andorra. Dormim en tenda de campanya al costat de les pistes del Grau Roig. Al matí fem l'ascensió al Pic Blanc d'Envalira (2.650 m), relativament curta, i encara ens queda temps per fer esquí de pista al Grau Roig.

      dissabte, 9 d’abril de 1977

      Pic Inferior de La Paul (3.083 m)

      Inferior Paul
      Vam sortir del refugi d'Estós amb la intenció de fer el Posets per la via normal. Com és habitual durant la Setmana Santa, el temps era molt dolent: boira, neu, vent... Tot i que hi havia força neu, vam sortir caminant i vam deixar els esquís en el refugi. De fet, en aquella època ni tan sols sabíem esquiar, de manera que només passejàvem els esquís. Amb molt mal temps, vam arribar al coll de La Paul des d'on la via normal del Posets implica una grimpada per la xemeneia característica que porta al cim. El mal temps i la gran quantitat de neu caiguda ens van fer ser prudents i vam decidir deixar de banda l'objectiu previst. A l'altra banda del coll de la Paul hi ha la cresta de Bardamina, que acaba en el cim del mateix nom. Vam decidir intentar l'ascensió al Bardamina sense saber ben bé com era la cresta. La primera part es fa pràcticament caminant, de manera que sense massa dificultat vam arribar al primer cim de la cresta: el Pic Inferior de La Paul (3.083 m). En realitat en aquell moment no vam saber a on arribàvem, ja que la boira no ens deixava veure res i encara no s'havia inventat el GPS. El que vam tenir clar és que havíem arribat a un cim, ja que a partir d'aquell punt la muntanya ja baixava cap a l'altra banda. Després, mirant el mapa, les fotos i recordant els detalls de l'ascensió, vam arribar a la conclusió que era aquest el cim que havíem pujat. Vam fer quatre fotos històriques i vam baixar pel mateix camí de pujada.

      divendres, 8 d’abril de 1977

      Refugi d'Estós

      Foto d'arxiu: arribant a Estós

      Aprofitant les vacances de Setmana Santa pugem a Estós des de Benasc amb la intenció de fer el Posets. Hi ha molta neu i pugem amb esquís. Dormim al refugi.

      dissabte, 2 d’abril de 1977

      Agulla Alta de la Miranda, via Bages

      Agulla Alta de la Miranda, via Bages
      Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Vam fer la via Bages a l'Agulla Alta de la Miranda. Una via totalment en lliure. La primera tirada puja fàcilment prenent com a referència una gran pedra encastada a la paret. Fem reunió en un replanet a l'esquerra de la gran pedra característica. Com es veu a la foto, ens assegurem en una pedra blanca encastada a la paret (a més d'algun burí).
      La segona tirada és en lliure difícil. Primer pugem directament però un extraplom ens talla el pas; anem flanquejant a l'esquerra i després directament amunt seguint una canaleta. El pas és difícil i espectacular. La guia clàssica d'escalades d'Agulles defineix aquest pas d'aquesta manera: salvant un tram desplomat mitjançant uns arriscats i precisos passos atlètics, ens situem fàcilment dlat de tot de l'agulla.  La baixada és en rapel per la cara oposada.