dimecres, 8 de desembre de 1976

La Punxeta dels Flautats, via Navarro-Millet

La Punxeta dels Flautats, via Navarro-Millet
Foto d'arxiu: la Porra, la Punxa i la Punxeta

Escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats:
  • La Punxeta dels Flautats, via Navarro-Millet
La Punxeta també s'anomena la Cara de la Vella, per l'aspecte de la seva cara principal, amb la roca plena d'arrugues. La via té una primera tirada fàcil per una canal, abans de la tirada principal de la via, que comença superant un petit desplom amb escalada artificial i acaba amb una canal difícil que es puja amb tècnica de ramonage. Al final cal sortir a l'aresta i superar els metres finals amb escalada lliure, catalogats com a cinquè inferior.

diumenge, 5 de desembre de 1976

Intent al Gra de Fajol

Foto d'arxiu: les parets del Gra de Fajol; gener 2015

Dormim al refugi d'Ull de Ter i al matí intentem fer la via Font-Fuertes-Carreras del Gra de Fajol. Les condicions de la paret no són gaire bones i decidim abandonar.

diumenge, 14 de novembre de 1976

La Figuereta & La Llastra Punxeguda

La Figuereta, via Torras-Nubiola
Escalada a Montserrat, Agulles. Fem dues vies amb tècnica de ramonage:
  • La Figuereta, via Torras-Nubiola
  • La Llastra Punxeguda, via Ramonage
La primera via, la de la Figuereta, és molt espectacular, ja que supera per una xemeneia la gran paret d'Agulles. Quan s'acaba la xemeneia cal sortir a la paret amb un pas impressionant sobre un gran buit. D'aquesta via vam fer una ressenya detallada, ja que és una ascensió singular i de categoria. Hi ha diverses maneres d'arribar al peu de via. Nosaltres vam arribar-hi passant per la xemeneia del Sabre, fins al seu collet i seguint uns boscos penjats fins al peu de la ben marcada i visible canal per on discorre la via. Des del final del bosc penjat flanquejem dos metres per una cornisa i pujem una canal per encastament (molta timba) fins a un arbret on podem muntar la primera reunió (optativa; podem anar directament a la següent reunió). A partir d'aquí la canal s'eixampla i podem progressar en ramonage. Trobem dos burins d'assegurança (any 1976...) i seguim fins a un replanet, dintre de la xemeneia, a on muntem reunió assegurats amb un burí i un bloc encastat. Aquí trobem la canal herbosa que baixa entre la Bandereta i la Figuereta (per on baixen els ràpels de la Figuereta). Sortim de la reunió i seguim progressant en vertical, amb tècnica de ramonage. Quan la paret s'inclina trobem un pitó a la paret de la llosa i ens assegurem. Més amunt la xemeneia es tanca i hem de sortir per la dreta (mirant a la Figuereta) amb l'assegurança (moral) d'una pitonissa de fisura que trobem clavada però mantenint el bras i la cama esquerres dintre de l'estreta canal fins abastar una savina (no existeix la figuereta de la que parla la guia d'Agulles sinó que és una savina), amb l'ajut de la qual superem el pas per situar-nos sobre la llosa on muntem reunió (l'any 1976 vam assegurar-nos amb un pitó però actualment sembla que la reunió està equipada). Des d'aquí només queda superar la placa final que comença fina però ben aviat s'ajup i arribem al cim. Nosaltres fins i tot vam fer un petit pas d'esqueneta per començar aquest tram de paret però no ho recomanem, ja que fer equilibris en aquell lloc tan penjat és una mica exposat. Després d'acabar la Figuereta encara vam anar a fer la Llastra punxeguda, una altra via de ramonage, molt més curta i fàcil, per completar la jornada montserratina.

divendres, 12 de novembre de 1976

Pràctiques d'escalada a Montigalà

Aprofitem una tarda lliure per fer una escapada a Montigalà, on hi ha un petit "rocòdrom" i fer unes pràctiques d'escalada. Fem tres vies, de nom prou descriptiu: via curta, via llarga i via del flanquejament.

diumenge, 7 de novembre de 1976

Torras-Nubiola & Nubiola-Torras

Torras-Nubiola, Nubiola-Torras
Foto d'arxiu: la paret NW de Sant Jeroni

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. Aquesta vegada fem dues vies molt singulars:
  • Paret NW de Sant Jeroni, via Torras-Nubiola
  • Paret NW de Sant Jeroni, via Nubiola-Torras
Son dues xemeneies molt marcades que ratllen aquesta paret NW de Sant Jeroni. L'itinerari també és curiós. Pugem caminant a Sant Jeroni, baixem desgrimpant per la via Torras-Nubiola i després escalem la Nubiola Torras. Un magnífic recorregut per als qui, com a nosaltres, els agrada la tècnica del ramonage.

dilluns, 1 de novembre de 1976

Intent a la Punta Harlé

Sortim del refugi de la ENHER, al costat del Ventosa i Calvell, en direcció a la Punta Harlé. Les condiciosn no són bones. Estem al novembre i ja han caigut les primeres nevades. A més, neva i està tot tapat, de manera que decidim abandonar quan estem a mig camí.

diumenge, 31 d’octubre de 1976

Refugi ENHER


Novament pugem a la Vall de Boí, aquesta vegada amb la intenció de fer l'ascensió a la Punta Harlé, la primera de les puntes de la serra del Tumeneja. Sortim de la presa de Cavallers i pugem al refugi de la ENHER, al costat del Ventosa i Calvell.

diumenge, 24 d’octubre de 1976

El Gat, Via Vicenç Barbé

Via Vicenç Barbé
Foto d'arxiu: el Gat i el Cabirols, juny 2014

Després de dormir en el refugi Lluis Estasen vam fer la via Vicenç Barbé al Gat. Aquesta via és una variant mixta entre la Pany del Collet de la Cova i la Homedes del Gat i permet pujar al Gat sense seguir la via Homedes que és una de les més clàssiques d'aquesta paret. Nosaltres no vam fer exactament la via Vicenç Barbé sinó una variant (és a dir, una variant de la variant), ja que quan vam enllaçar amb la via Homedes a l'indret conegut com Planell dels Diables vam pujar directament al cim del Cabirols (2.317 m). Després vam baixar en ràpel fins al collet est del Gat i amb una tirada vam arribar al cim.
La via comença en el mateix punt on comença la via Pany, marcat amb una gran inscripció pintada a la roca. Pugem fàcilment fins a la primera reunió (R0), des d'on fem el pas clau de la Pany, el flanquejament per una placa llisa. Hi ha un pitó d'assegurança. La via segueix per la Pany sense gaire dificultat (es pot fer ensemble la primera tirada després del flanquejament). Arribem a un bon replà on hi ha més inscripcions amb pintura. Aquí deixem la via Pany, que se'n va cap a la dreta per una zona fàcil anomenada El Jardí. Iniciem la part més interessant de la via, tres tirades per una xemeneia que superem en part amb tècnica de ramonage. Arribem al Planell dels Diables, un altre gran replà al peu de la paret final del Gat.
A partir d'aquí tenim tres opcions. La principal, la sortida real de la Via Barbé, correspon a les tres darreres tirades de la via Homedes, tres tirades de IV+ que pugen directament al cim del Gat. La segona opció és agafar una canal a la dreta que ens porta al collet oest del Gat, des d'on podem iniciar el retorn per la tartera de l'Enforcadura. La tercera opció, que és la que vam prendre, consisteix en pujar directament al cim del Cabirols (2.317 m) amb dues tirades fàcils. Des del cim del Cabirols baixem amb un ràpel de 40 m fins al coll est del Gat. Des d'allà podem pujar al cim del Gat amb una tirada de III,IV.
Nosaltres vam fer una ressenya detallada d'aquella ascensió. La podeu veure aquí:

diumenge, 17 d’octubre de 1976

L'Agulla de l'Arbret, via Oest & via Normal

Agulla de l'Arbret
Foto d'arxiu: Agulla de l'Arbret (cara Oest), novembre 2011

Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem dues vies:
  • Agulla de l'Arbret, via Oest
  • Agulla de l'Arbret, via Normal
Són dues vies que podríem anomenar "per a col·leccionistes" i que pugen per les dues cares laterals de l'agulla totalment en escalada lliure. La de la cara Oest puja en escalada lliure una tirada de quart grau fins al peu de la profunda xemeneia que ratlla la cara Oest de l'agulla. Després supera la xemeneia amb tècnica de ramonage força difícil i surt pocs metres sota el cim, al qual s'arriba amb facilitat. La Normal puja per la cara oposada, just per la canal per on baixa el ràpel. Hi ha dues variants de dificultat similar. La primera puja directe superant una placa en vertical fins a l'entrada de la xemeneia. L'altra variant puja per la canal arbrada fins al punt més alt i entra a la xemeneia amb un llarg flanquejament. Tant la via de la Cara Oest com la Normal són difícil i amb poques possibilitats d'assegurar-se (al menys en aquella època ....).

dilluns, 11 d’octubre de 1976

Ascensió a la Punta Alta (3.014 m)

Des del refugi de la ENHER, al costat del clàssic refugi Ventosa i Calvell, pugem per la via normal a la Punta Alta (3.014 m). Som una bona colla del centre i l'objectiu de la sortida és, a més de fer aquest cim, deixar un llibre de signatures al cim. Completem el tràmit sense problemes.

diumenge, 10 d’octubre de 1976

Refugi Ventosa i Calvell


Arribem a la Presa de Cavallers en sortida col·lectiva del Centre. L'objectiu és pujar a la Punta Alta per deixar-hi un llibre de signatures. Avui fem l'aproximació fins al refugi Ventosa i Calvell, encara que aquest refugi està en ruïnes i ens allotgem en el refugi de l'ENHER, situat a pocs metres.

diumenge, 3 d’octubre de 1976

La Trirroca, via Bages

La Trirroca, via Bages
Foto d'arxiu: la Trirroca i la Torta

Escalada a Montserrat, a la Regió d'Agulles. Veníem decidits a fer escalada artificial però aquell no era el nostre dia. Primer vam intentar l'ascensió a la Bessona Superior per la via CES però la vam trobar despitonada i no portàvem prou material per fer-la, ja que caldria clavar uns quants pitons.
Després va anar a intentar la via Cerdà de La Torta, una via tota en artificial de burí que puja per la cara oest de la Torta, la que mira al Portell Estret. L'agulla està una mica desplomada i la tirada és difícil. Quan vam arribar vam trobar que també estava desequipada, ja que faltaven els primers burins, de manera que vam optar per deixar-ho córrer.
Finalment, una mica frustrats per no poder fer les vies que volíem, vam optar per repetir la Via Bages de la Trirroca, una via que ja coneixíem i que també té un curt tram en escalada artificial.

dijous, 30 de setembre de 1976

La Miranda de S. Joan, via Bagués-Sala

Miranda de Sant Joan
Foto d'arxiu: la mateixa via, any 1980

Anem a Montserrat, a la zona del Monestir. Fem dues vies:
  • Agulla del Pla dels Ocells, via Est
  • La Miranda de Sant Joan, via Bagués-Sala
Aquesta segona via l'hem trobat ressenyada en una revista; concretament en el número 51 de la revista Vértex. Bona escalada en lliure per la cara que mira a l'ermita de Sant Joan, amb un pas clau molt fi quan cal superar un petit desplom en lliure. La primera tirada és molt fàcil i ens porta fins al límit esquerre d'una larga bauma, on muntem reunio. La sortida d'aquesta reunió és el pas clau de la via, catalogat de V+. Després la via segueix, ja sense tanta dificultat, fins a la segona reunió, situada a l'extrem esquerre de la segona gran bauma que ratlla aquesta paret. Aquí vam tenir la sorpresa de trobar el llibre registre deixat pels primers ascensionistes i vam poder comprovar que la nostra era la cinquena ascensió que s'hi feia. La tercera tirada comença amb un parell de passos de quart però ben aviat la dificultat va mimvant i arribem fàcilment al cim.
Vam fer una ressenya de l'ascensió perquè aquesta via no apareix a la guia clàssica Roques, parets i Agulles de Montserrat.

dissabte, 25 de setembre de 1976

Ascensió al Pic de Sotllo (3.073 m)

Foto d'arxiu: el Sotllo i la Pica d'Estats des del Monteixo

Des dels plans de Boaví on hem passat la nit acampats, pugem al Cercle de Broate i al Pic de Sotllo (3.073 m). Estava previst fer més ascensions el dia següent però queden suspeses a causa del mal temps. Boira i pluja.

divendres, 24 de setembre de 1976

Acampada als Plans de Boaví

Foto d'arxiu: Plans de Boaví, setembre 2015

Vaig apuntar-me a un Ral·li d'alta muntanya organitzat pel Foment Martinenc. Aquest ral·li no era una cursa com les que es fan actualment, a base de córrer per la muntanya sinó que era més aviat una cursa de regularitat en la que el que comptava era passar pels controls establerts per l'organització a diversos punts de la muntanya dintre dels marges de temps previstos, sense implicar en cap cas córrer sinó pujar a un ritme normal. En aquesta primera jornada del ral·li únicament s'havia de pujar als Plans de Boaví des de Tavascan. Una etapa curta que només servia per situar-se en el punt inicial de l'activitat. Vam pujar carregats amb la tenda i menjar per tres dies i vam acampar en els Plans de Boaví, un indret idíl·lic ple de vaques.

dissabte, 18 de setembre de 1976

Intent a la Matagalls-Montserrat

Un intent de completar la clàssica travessia Matagalls - Montserrat. Anem tota una colla del centre però aviat ens desperdiguem. Des del Coll Formic pugem fins al cim del Matagalls, punt d'inici de la travessia. La caminada és llarga i dura i quan arribo a Sant Llorenç Savall decideixo abandonar. Després de fer un curt bivac, torno amb el cotxe de línia.

dimecres, 8 de setembre de 1976

La Gorra Frígia, via Mompart

Gorra Frígia, via Mompart
Foto d'arxiu: Gorra Frígia, gener 2011

Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Una vegada més vam fer la Gorra Frígia per la via Mompart, la via més clàssica d'aquesta zona, molt repetida.
La primera tirada és fàcil i ens porta a la reunió anomenada el llavi. Sortom amb un pas de flanc a la dreta i iniciem la tirada més difícil, vertical però amb bones preses. Les assegurances són poques però com que ja hem fet la via diverses vegades no ens preocupa massa. La tercera reunió també té nom propi: el wàter. Després ja és fàcil fins al cim. 

diumenge, 5 de setembre de 1976

El Gorro Frigi, via GEDE

Gorra Frígia
Foto d'arxiu: camí de les Magdalenes, desembre 2015

Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem la Gorra Frígia per la via GEDE, amb sortida per la normal, una variant. La via GEDE és una via totalment en lliure fins a la darrera tirada, en la que cal superar un balmat amb alguns passos d'artificial per una fisura, que puja per la part del darrere de la Gorra, la que no mira al Monestir. Nosaltres, en aquesta ocasió, evitem el desplom final que cal superar en escalada artificial i sortim per la dreta en lliure relativament fàcil. En realitat fem la moderna via Blava, que en aquell temps encara no existia com a tal. D'aquesta manera completem un recorregut totalment en lliure, no tan estètic com els de la cara que mira al Monestir però llarg i variat. El pas clau és abans de la segona reunió quan cal fer un flanquejament per situar-se sobre la gran llastra d'aquesta cara de la Gorra. El pas és espectacular, tot i que no passa de tercer grau.

dissabte, 14 d’agost de 1976

Bivac al Coll de la Marrana

Foto d'arxiu: vista al Coll de la Marrana, desembre 2001

Després de tornar dels Alps tenim ganes de fer alguna ascensió una mica tècnica, a poder ser amb piolet i grampons. Triem la cara Nord del Pic de l'Infern, una ascensió que s'acostuma a fer amb neu, encara que ara al mes d'agost difícilment tindrà alguna congesta amb una mica d'entitat. Hem deixat el cotxe a Vallter i hem pujat, ja cap al tard, al Coll de la Marrana a muntar un bivac per estar demà de bon matí ben a prop de l'inici de l'ascensió. En el mateix coll i els seus voltants hi ha uns quants emplaçament de bivac relativament confortables. Ens hem instal·lat en un parell d'aquest emplaçaments amb els nostres sacs i fundes de bivac. A mitja nit ha començat a ploure-nevar-pedregar.  Per sort anem ben equipats i la pluja no ens ha mullat del tot, encara que al matí seguia el mal temps i la muntanya estava enfarinada, de manera que hem abandonat el nostre projecte de pujar la nord del Pic de l'Infern i hem tornat a Vallter.

dimecres, 11 d’agost de 1976

El Cap del Guerrer, via Pitonisses

El Cap del Guerrer, via Pitonisses
Foto d'arxiu: Agulles. A la dreta, la Bola de la Partió

Escalada a Montserrat, Agulles. Fem la via Pitonisses del Cap del Guerrer. La via no té gaire història; en realitat és com un exercici de pràctiques d'escalada artificial.  Des del collet del darrere de l'Aresta Brucs pugem pel dret en escalada artificial de burí, una mica desplomat però sense que la dificultat sigui molt gran (A1). Nosaltres trobem la via totalment equipada, de manera que no hem de fer cap invent per superar la paret. Després d'un bon tros d'escalada artificial, quan el pendent ho permet, sortim en lliure (IV) i en pocs metres arribem al cim.

dimecres, 4 d’agost de 1976

Baixada a Swarzee

Després del bivac a l'aresta Hörnli, quan es fa de dia baixem en poc menys d'una hora al refugi Hornli. Des d'allà, ja fàcilment pel camí normal del refugi, baixem fins a l'estació del telefèric i cap a Zermatt, donant per acabada l'expedició ala Alps.


dimarts, 3 d’agost de 1976

Ascensió al Cervino (4.477 m)

Sortim de nit del refugi Hörnli i iniciem la llarga pujada per l'aresta Hörnli en direcció al cim. L'escalada és relativament fàcil, ja que només té de tant en tant algun pas de tercer grau, però hem d'anar encordats i, en molts trams, assegurant. Arribem al refugi Solvay, una cabana en plena cresta només per a emergències, i seguim amunt. La part final és la més difícil, ja que sortim a la part superior de la cara nord, per uns pendents gelats amb assegurances precàries. Finalment arribem al cim. Fa un dia magnífic però estem molt cansats i se'ns fa tard, de manera que ràpidament iniciem la baixada, tan llarga i entretinguda com la pujada. Ràpels, cordes fixes, desgrimpades... la baixada es fa eterna, fins al punt que se'ns fa de nit quan no ens queda ni una hora per arribar al refugi. De totes maneres pensem que amb la foscor seria una imprudència baixar per aquesta cresta i decidim fer un bivac. Per sort, portem el duvet, aigua i xocolata, de manera que resistim la nit sense problemes.


dilluns, 2 d’agost de 1976

Refugi Hörnli (3.260 m)

El següent gran objectiu d'aquesta expedició als Alps és el Cervino o Matterhorn, segurament la muntanya més coneguda i característica dels Alps. Des de Zermat agafem un telefèric que ens porta fins a Swarzee i, des d'allà, per un camí ben marcat i amb magnífiques vistes del Cerví, pugem fins al refugi Hörnli, que serà el nostre punt de partida demà per atacar el cim.


dissabte, 31 de juliol de 1976

Segona baixada del Refugi Gouter

Desprès d'haver fet ahir la travessia dels 4000 i de dormir al refugi, cal fer novament la baixada del refugi Gouter. Aquesta vegada les condicions són millors; fa sol i desgrimpem sense problemes el mur de l'Aiguille de Gouter. Finalment arribem a l'estació i agafem telefèric, que en pocs minuts ens retorna a Chamonix.


divendres, 30 de juliol de 1976

Travessia dels 4000

De manera improvisada, quan acabem l'aresta dels Còsmics, pensem que podem aprofitar que estem en aquest refugi tan ben situat i fer demà l'ascensió al Mont Blanc des d'aquí. Molt de matinada, abans de les 3, ja sortim del refugi amb els grampons als peus en direcció al punt culminant dels Alps. Després de baixar una mica, iniciem l'ascensió per una pala molt dreta fins arribar al primer cim: el Mont Blanc de Tacul (4.248 m). Baixem una mica i iniciem la pujada següent, la del Mont Maudit. No fem aquest cim, malgrat que el tenim molt a mà, sinó que anem directament al coll que enllaça amb la carena que hem de seguir. La pujada al coll és difícil, amb un pendent de neu i gel molt dret on hem d'utilitzar a fons el piolet i els grampons. Seguim per la carena fins al Coll de la Brenva, ja a 4.500 metres, i finalment arribem al cim del Mont Blanc (4.807 m). Després de les fotos de rigor, que avui fem amb més tranquilitat perquè no fa tant fred com en la darrera ascensió i fa sol, iniciem el descens. Aquest és un camí ja conegut; passem pel tercer quatremil de la jornada, la Dôme de Gouter (4.304 m) i finalment arribem a l'Aiguille de Gouter (3.863 m), on hi ha el refugi i ens quedem a dormir.


dijous, 29 de juliol de 1976

Aresta dels Còsmics

Pugem amb el telefèric de l'Aiguille du Midi i, després d'una aproximació, fem l'Aresta dels Còsmics, una cresta que se supera amb tècnica d'escalada lliure. No té gaire dificultat tècnica però l'ambient i el panorama són magnífics. Arribem a l'Aiguille du Midí (3.842 m) i, refent el camí del matí, baixem al refugi dels Còsmics, on ens quedem a dormir.


dimarts, 27 de juliol de 1976

Baixada de Gouter

Desprès d'haver fet ahir el Mont Blanc i de dormir al refugi Gouter, cal baixar fins al Niu d'Àligues per agafar el telefèric que ens ha de retornar a Chamonix. El descens no és gens fàcil; ha nevat, i amb dos dits de neu una fàcil grimpada pot ser un problema important. A poc a poc i encordats anem baixant sense problemes. En el pas del coulouir hem d'ajudar un italià que està a punt d'estimbar-se. Finalment arribem a l'estació del telefèric, que en pocs minuts ens retorna a Chamonix.


dilluns, 26 de juliol de 1976

Ascensió al Mont Blanc (4.807 m)

Sortim molt de matinada en direcció al cim amb els grampons als peus. L'ascensió és molt clàssica i hi ha molta gent. Quan sortim ja hi ha una llarga fila de llums per la muntanya. Pugem a poc a poc, ja que la jornada és llarga i l'altitud ens dificulta la progressió. Fem una parada al refugi Vallot i coronem el primer cim del dia: la Dôme de Gouter (4.304 m). Seguim per l'aresta de les Bosses amb un fred cada vegada més intens fins que coronem el sostre d'Europa, el Mont Blanc (4.807 m). Fem un parell de fotos i baixem pel mateix camí de pujada fins al refugi Gouter, on ens quedem a passar una segona nit.


diumenge, 25 de juliol de 1976

Aiguille de Gouter (3.863 m)

Iniciem les nostres activitats en aquesta primera expedició als Alps. Pugem amb el telefèric fins al Niu d'Àligues (2.400 m). Des d'aquí emprenem la pujada per un camí ben marcat fins al refugu Tête Rouse. Sense aturar-nos, seguim l'ascensió en direcció a l'Aiguille de Gouter. Ara el camí ja no és tan fàcil; ens encordem i pugem amb certa dificultat fins al cim de l'agulla, on hi ha el refugi de Gouter. Ens instal·lem en el refugi; l'objectiu de demà és de primera categoria: el Mont Blanc.


diumenge, 11 de juliol de 1976

Pollegó Inferior, via Xandri-Casanellas

Foto d'arxiu: al cim del Pollegó Inferior. Juny 2014

Des del refugi Lluís Estasen pugem a l'Enforcadura i fem la via Xandri Casanellas del Pollegó Inferior, una via relativament fàcil que puja per una marcada canal amb passos de tercer grau.

diumenge, 4 de juliol de 1976

Agulla de la Xemeneia, via CADE

Des del refugi d'Ull de Ter, on hem passat la nit, fem l'Agulla de la Xemeneia, via CADE, una via curta però interessant, que puja a una agulla despresa del Gra de Fajol aprofitant una marcada xemeneia. Després completem la jornada amb l'ascensió al Gra de Fajol (2.708 m).

diumenge, 27 de juny de 1976

Ascensió a la Punta Alta (3.014 m)

Per fi, després de sis intents, aconseguim fer la Punta Alta (3.014 m). Els anterior intents s'han frustrat per nevades, pluges i avaries de cotxe però finalment avui ho hem aconseguit. Sortim del refugi Ventosa i Calvell i pugem per la via normal, passant pel costat de l'Estany del Mamut. L'ascensió la trobem fàcil; sembla mentida que ens hagi costat sis intents. Des del cim encara tenim forces per resseguir un tram de cresta fins al Pic de Comalesbienes (2.997 m)


dissabte, 26 de juny de 1976

Refugi Ventosa i Calvell

Pugem amb la intenció de fer la Punta Alta. És el sisè intent i ha de ser el definitiu. Des de la presa de Cavallers pugem pel camí normal fins al refugi Ventosa i Calvell, que es troba ja en molt mal estat, i ens hi quedem a dormir.


diumenge, 20 de juny de 1976

Pedraforca, Pollegó Inferior. Via Font

Pollegó Inferior, via Font
Escalada al Pedraforca. Dormim en el refugi Lluís Estasen i al matí pugem fins a l'Enforcadura, on comença la via Font, una via de vuit tirades que puja per la cara nord del Pollegó Inferior, la que cau sobre la tartera de l'Enforcadura. Aquesta via la vam fer l'any 1976 i després vam fer una ressenya de l'ascensió. Tot i que les assegurances i les reunions actuals són, segurament, diferents a les d'aquella època, reproduim aquí la ressenya original:
La via comença per una fàcil cornisa a l'esquerra fins al peu de la xemeneia, molt marcada, per on puja la via.
1a tirada: ens introduïm a l'estreta xemeneia i comencem a pujar amb tècnica de ramonage. Trobem u pitó  d'assegurança. Més amunt, la xemeneia es fa més ampla, superem un desplom i arribem a un replanet, situat a la dreta de la canal i, assegurats amb un pitó vell, muntem la primera reunió.
2a tirada: seguim progressant per l'interior de la xemeneia, en ramonage, fins a un gran bloc de pedra encastat a la canal, visible ja des de la primera reunió. Ens assegurem amb dos pitons vells i muntem reunió sobre el bloc.
3a tirada: abandonem la canal sortint de la reunió per l'esquerra, amb un pas de flanc, ajudats per un pitó (A0) i seguim per l'aresta fins a un replà on, còmodament, muntem la tercera reunió.
4a tirada: seguim la mateixa direcció, en terreny fàcil però descompost, fins a la quarta reunió, que fem en un replà assegurats amb un pitó.
5a tirada: seguim amunt per la canal, que aquí és molt ampla i desdibuixada, per l'aresta esquerra i flanquejant després a la dreta per anar a parar al centre de la canal.
6a tirada: progressem per la canal, que es torna a fer estreta, i hem de superar alguns passos amb tècnica de ramonage i encastament. Muntem reunió en un replanet, al punt on la canal es fa estreta i desplomada.
7a tirada: sortim de la reunió en ramonage, molt estret, fins que ens veiem obligats a sortir a l'aresta de la dreta i, després de superar un desplom, tornem a entrar a la canal, per on seguim fins arribar a un replanet. Veiem a l'esquerra una gran llastra adossada a la paret, formant una xemeneia, amb alguns blocs encastats. Fem reunió.
8a tirada: pugem novament en ramonage entre la gran llastra i la paret fins a situar-nos sobre aquesta llastra, des d'on, ja fàcilment, arribem a la cresta, a pocs metres del cim, al que arribem ja desencordats.
La canal està freqüentment humida, amb verdet i degotalls. Per tant, és millor fer-la a finals d'estiu que és quan estarà més seca (o no). També és convenient pujar sense motxilla, per facilitar el ramonage.

dijous, 17 de juny de 1976

La Miranda de la Portella, via CADE

Miranda de la Portella, via CADE
Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles:
  • La Miranda de la Portella, via CADE
La via puja aquesta agulla per la cara de la paret d'Agulles, amb tècnica combinada, lliure i artificial. El pas més característic és el de la gran llastra adosada a la paret, que se supera amb passos atlètics amb tècniques d'encastament i ramonage sobre un buit impressionant. La via comença per una fisura en escalada artificial. Nosaltres la vam trobar equipada, amb pitons. Més amunt cal sortir en lliure (V) fins a la primera reunió, assegurada amb una gran savina (veure foto: en Toni, lligat a la savina, m'assegura). Aquí comença la tirada més característica i estètica de la via, tot i que no és la més difícil. Cal pujar entre la gran llosa separada de la paret i la pròpia paret de la Miranda. És una tirada atlètica que cal superar amb tècnica de ramonage, al principi difícil i després, quan la separació entre la llosa i la paret augmenta, més fàcilment. Arribem a un replà sobre el collet que forma la losa amb la paret. La tirada següent, després d'uns passos inicials en liure, la fem en artificial amb alguns pitons clavats a la fisura i acabem sortint en lliure fins a un replanet sota un petit desplom on fem la tercera reunió. Per superar aquest desplom fem un pas d'escalada artificial (o en lliure de VI) i, ja més fàcilment, completem l'escalada fins al cim. Una magnífica via, combinada de tècnica lliure i artificial, que ens va deixar molt satisfets.

dilluns, 7 de juny de 1976

La Reina, via Cara Oest

La Reina, cara Oest
Foto d'arxiu: la Bola, la Reina i les Bessones, desembre 2017

Escalada a Montserrat, Agulles. Avui fem una matinal montserratina amb una única ascensió: La Reina, via cara Oest. És una via d'escalada lliure que puja per la cara Oest de l'agula, tota en lliure.
La primera tirada puja per una canal amb passos de quart grau. Gairebé al final d'aquesta canal trobem una alzina i un replà, lloc ideal per fer reunió. La segona tirada ja té més dificultat, ja que en el tram final cal superar un pas més vertical, encara que amb bones preses, És un pas catalogat de cinquè grau. Superat aquest pas només ens queda una fàcil grimpada fins al cim.

diumenge, 30 de maig de 1976

El Punyalet

El Punyalet, Montserrat
En Toni, a cavall sobre el cim del Punyalet

Escalada a Montserrat, Agulles. Fem una via molt curiosa i interessant: el Punyalet per la via CAS. És una via molt poc freqüentada, ja que no apareix a la guia clàssica Rodés-Labraña; nosaltres trobem la ressenya en el número 25 de la revista de la UES (Unió Excursionista de Sabadell), de febrer de 1974. Aquesta roca és una llastra despresa de la paret d'Agulles que es puja amb tècnica de ramonage aprofitant la xemeneia que queda entre les dues parets. Comencem travessant la base del Sabre, entre aquest i la Paret d'Agulles fins al collet. Després baixem per la part oposada fins a la base del Punyalet. No es puja per la banda que dóna al Sabre sinó que cal flanquejar per una terrassa (fàcil) fins a la banda oposada, on comença una marcada xemeneia. Es puja per aquesta xemeneia uns 30 metres fins a un bloc encastat on muntem una reunió ben segura. La tirada següent ens porta, també amb tècnica de ramonage, uns 15 metres fins al cim del Punyalet. Aquest és el cim més petit que hem trobat mai a Montserrat; a dalt podem posar-nos a cavall amb una cama a cada banda de la minúscula agulla. A més, l'assegurança al cim del Punyalet és molt precària (una mata de farigola). La moderna Guia d'en Joan Miquel Dalmau assegura que ara està reequipada però en aquella època la cosa era molt, molt precària. El pas més delicat és quan hem de passar a la paret d'Agulles amb un pas impressionant amb una timba considerable, que posa a prova la tècnica montserratina. És una placa fina, catalogada com a cinquè grau, però molt curta. Arribem al cim d'una petita agulla enganxada a la Paret d'Agulles (anomenada Agulla Alta del Punyalet); baixem per l'altra banda i arribem fàcilment al coll sota l'Agulla del Capdemunt. 
Després del Punyalet fem una petita via per completar la jornada: l'Agulla del Sol Ponent per la cara Nord

dijous, 27 de maig de 1976

Pràctiques a Montgat


Anem al rocòdrom de Montgat a fer unes pràctiques d'escalada en aquesta antiga pedrera. Fem tres vies en artificial (A1 i A2), per practicar aquesta tècnica.

diumenge, 23 de maig de 1976

Escalada a Agulles. L'Escorpí

L'Escorpí, via Albert Alonso
Escalada a Agulles. Fem en total quatre vies:
  • La Xica de la Miranda (La Petitona), via Normal
  • L'Escorpí, via Albert Alonso
  • L'Escorpí, via Ràppel
  • La Trirroca, via Xemeneia
Les quatre vies són curtes però de dificltats molt variades. La més singular és la via Albert Alonso a l'Escorpí, on havíem abandonat per falta de material el dia 11 de gener, ja que calia clavar en una fisura terrosa. Aquesta vegada, per assegurar el tret, portem una escarpa de 30 cm que clavem a la fisura i ja no recuperem, de manera que deixem la via equipada. La via comença enfilant-se a un arbret fins arribar a una fisura per on, amb tècnica artificial de pitons, flanquejem a l'esquerra fins a una savina des d'on sortim en lliure fins a un replà amb un arbret, on muntem la reunió. La segona tirada puja directa al cim, primer en artificial de pitó i finalment en lliure. La via Ràppel és també artificial de pitó, per una fisura que puja per la cara que mira a la Torta. Les cròniques de l'època no donen detalls però sembla ser que la via estava equipada, si més no en la major part, de manera que no va ser necessari clavar gaire. Actualment aquesta via es fa en lliure.

dissabte, 15 de maig de 1976

Escalada a Montserrat (Sant Benet)

Foto d'arxiu: del Gat a la Momieta - maig 2018

Diverses vies d'escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet:
  • El Gat, via Busquets-Iglesias. La via comença relativament fàcil, pujant per una aresta fàcil fis a la primera reunió. La segona tirada es va redreçant fins que al final cal fer uns passos en artificial de burí, i fer reunió d'estreps al peu de la bola final del cim. Aquí comença la part més complexa de la via, ja que cal superar un marcat desplom en escalada artificial per una fisura. La via no estava equipada i vam haver de clavar diversos pitons per poder superar aquest tram de la via. Vam fer una ressenya detallada d'aquesta via. La podeu veure aquí.
  • Agulla de Sant Benet, via Normal. Després de superar la via Albert Busquets del Gat encara era aviat, de manera que vam seguir la jornada d'escalada amb aquesta aresta, senzilla i clàssica, que ja havíem fet en una altra ocasió. 
  • La Trumfa, via Normal. Finalment vam completar la jornada amb aquesta tercera ascensió, també repetida i sense massa complicació. 

diumenge, 2 de maig de 1976

Ascensió al Roc Colom (2.661 m)

Des del refugi d'Engorgs, on hem dormit en un igloo, pugem fins a la Portella d'Engorgs i flanquegem fins al peu de l'aresta sud del Roc Colom, un gendarme impressionant que a'aixeca sobre una cresta que baixa del Puigpedrós. Pugem per aquesta aresta amb escalada relativament fàcil (segon grau amb algun pas de tercer) encara que amb algun punt complicat a causa de la neu. Des del cim baixem desgrimpant per la cara oposada, per l'aresta nordest, fàcil però una mica complicada també per la neu i després flanquejem per la base fins tornar al punt de partida.


dissabte, 1 de maig de 1976

Refugi d'Engorgs (igloo)

Des de Meranges, pugem fins al refugi d'Engorgs. L'objectiu és fer demà el Roc Colom, al costat del Puigpedrós. Ens instal·lem al refugi lliure però com que és aviat ens entretenim fent un igloo i, finalment decidim dormir-hi per amortitzar la feina feta.


diumenge, 25 d’abril de 1976

Intent a la Punta Alta

Foto d'arxiu: Agulles del Travessany i Punta Alta

Un nou intent a la Punta Alta de Coma les Bienes, un cim que sembla maleït per a nosaltres. Volíem pujar al refugi Ventosa i Calvell però no hi arribem perquè fa mal temps i preferim renunciar.

dissabte, 17 d’abril de 1976

Ascensió al Balaitús (3.146 m)

Aquesta ascensió podria qualificar-se d'èpica, ja que pujar el Balaitus sense esquís amb la quantitat de neu que hi havia a la muntanya durant la Setmana Santa de 1976 era una empresa molt complicada. Vam sortir de bon matí de Piedrafita, on havíem dormit. La nit no havia estat gaire còmoda perquè vam dormir en un dels barracons mig enrunats de les obres de la presa del Respomuso, sense porta ni finestres. Feia un bon dia encara que, com és normal en aquesta època de l'any, molt fred. Vam iniciar la marxa caminant sobre la neu, que ens arribava fins als genolls. Vam tenir sort que havien passat ja alguns excursionistes més matiners que nosaltres i hi havia una mica de traça oberta. Vam pujar fins al peu de la bretxa Latour. Aquest pas, que a l'estiu pot ser complicat, estava totalment tapat; tota la canal estava plena de neu, que arribava fins a la mateixa bretxa. Vam començar a pujar la canal, amb la neu fins a la cintura, gairebé nedant a la neu. La canal és dreta, de manera que ens va costar una mica però finalment vam arribar a la bretxa. A l'estiu el pas de la Brecha Latour se supera amb l'ajut d'unes estaques de ferro que es troben a mitja canal i que ens ajuden a pujar grimpant per la roca. Aquell dia no hi havia ni rastre de les estaques ni del pany de paret que se supera grimpant. Tot estava cobert de neu. Des de la bretxa, encordats, vam superar directament el petit tram de cresta que porta a l'avantcim. Després, ja més fàcilment, vam completar l'ascensió arribant al cim del Balaitús. El panorama era impressionant; vam fer quatre fotos i vam iniciar el descens pel mateix camí fins a Piedrafita


divendres, 16 d’abril de 1976

Refugi Piedrafita (Respomuso)

Sortida de Setmana Santa al Balaitús. Des de Sallent de Gállego, pel camí normal del Paso del Oso, vam pujar fins al refugi Alfonso XIII de Piedrafita. El modern refugi de Respomuso no existia encara en aquella època. Tampoc hi havia les marques del GR11 ni els cartells indicadors que hi ha actualment. La pujada va ser força dura perquè hi havia molta neu a la muntanya i en aquella època encara no sabíem esquiar. Vam pujar a peu i en arribar a Piedrafita ens vam trobar que el refugi Alfonso XIII estava ple de gent. Era un refugi lliure i estava tan ple que no hi cabia ningú més La construcció era molt curiosa (encara ho és; encara existeix), amb una volta coberta amb xapa metàl·lica i tot fet de pedra. Vam tornar enrere una mica fins a uns barracons mig enrunats de les obres de construcció de la presa del Respomuso. Allà hi havia diverses sales, sense cap equipament ni finestres ni res però s'hi estava a cobert i ens hi vam quedar Feia molt fred però anàvem ben equipats, amb sacs de ploma, i vam passar la nit relativament bé. 


dilluns, 12 d’abril de 1976

Agulla del Pla dels Ocells

Agulla del Pla dels Ocells
Foto d'arxiu: Agulla del Pla dels Ocells i la Panxa del Bisbe

Volíem fer el Camell de Sant Jeroni per la via Aresta dels Brucs, però abandonem. De baixada fem dues vies:
  • Agulla del Pla dels Ocells, via Est
  • Agulla del Pla dels Ocells, via Normal
Són dues vies relativament fàcils que superen aquesta agulla. La via Normal és molt fàcil mentre que la de la cara Est té alguns passos una mica més difícils però sense passar de quart grau. Són tres tirades, de manera que té una mica més d'interès. Cap de les dues vies apareix a la guia d'escalades de Montserrat.

diumenge, 28 de març de 1976

Ascensió al Puigpedrós (2.911 m)

Puigpedrós
Des del refugi forestal de Malniu, on hem passat la nit, pugem al Puigpedrós (2.911 m). La neu està dura, de manera que podem pujar sense enfonsar-nos, fent ús del piolet.

dissabte, 27 de març de 1976

Refugi de Malniu

Des de Meranges (una mica més amunt, on la pista està tallada per la neu) pugem fins al refugi forestal de Malniu, on dormim. L'objectiu per a demà és el Puigpedrós. Som una bona colla.

dissabte, 20 de març de 1976

Sant Maurici, intent als Encantats

Sant Maurici
Hem vingut tota una colla del Centre a Sant Maurici amb la intenció de fer els Encantats. Dormim al refugi Mallafré i intentem l'ascensió per l'enforcadora però hi ha una gran quantitat de neu tova i abandonem. La resta del dia ens entretenim fent un igloo.


dimarts, 16 de març de 1976

Excursió al Coll de Pal

Coll de Pal
Foto d'arxiu: Coll de Pal, agost 2014

Vam venir a passar un parell de dies al refugi del Rebost, quan encara era un refugi forestal lliure. Érem una colla de la Facultat i representava que era com el viatge de pas de l'equador. Altres facultats feien grans viatges però la meva facultat, la més sosa de tot l'àmbit universitari, es va conformar amb aquesta petita excursió. Des del refugi vam fer aquesta excursió fins al Coll de Pal; fàcil però en aquesta època de l'any amb algunes petites dificultats, ja que hi havia neu en alguns trams del recorregut. Amb tot, l'excursió era fàcil encara que el desnivell és considerable: uns 600 metres, tota una aventura per a persones no habituades a fer muntanya. Des del cim vam contemplar una mica el panorama i vam retornar pel mateix camí de pujada.