diumenge, 21 de desembre de 1975

Pedraforca: Intent a la Canal Roja

Foto d'arxiu: Cara nord del Pedraforca, desembre 2014

Dormim al refugi Lluís Estasen i al matí intentem l'ascensió de la Canal Roja, en condicions hivernals, però abandonem.

diumenge, 7 de desembre de 1975

Terradets, Esperó dels Isards, via SAME

Esperó dels Isards
Primera expedició a Terradets. Vam anar en tren fins a Lleida i després fins a Sellés amb el tren de la Pobla. Vam arribar de nit, amb una boira molt espessa. Com que no havíem estat mai a Terradets, ens va costar una mica orientar-nos, de nit i amb aquella boira. Finalment vam baixar un tram per la carretera fins a la zona de Terradets i vam fer un bivac a la bauma gran que hi ha davant de la gran paret de Terradets (l'entrada del Forat de l'Or).
Al matí estàvem desanimats, amb fred i boira i no ens vam decidir a penjar-nos a la paret per fer la CADE, que era l'objectiu previst, sinó que vam fer un parell de vies curtes a la zona de l'Esperó dels Isards. Vam fer dues vies:
  • Esperó dels Isards, via SAME
  • Esperó dels Isards, via Artificial
La primera via recorre un esperó molt marcat sobre la mateixa carretera. La via surt al costat mateix de la carretera i puja en lliure per l'esperó. És molt dreta i fina però amb bones preses. Una magnífica escalada sobre roca calcària. Quan la vam fer no sabíem la seva graduació; ens va semblar fina però amb bones preses. Posteriorment va ser equipada (alguns parabolts) i actualment és una petita via d'escalada esportiva catalogada de V+. Sembla ser que es pot fer reunió a diversos llocs, a voluntat de l'escalador, perquè hi ha parabolts.
La via artificial era una curta via que es feia íntegrament en artificial de burí. Una via sense gaire interès, apta només com a pràctica d'escalada artificial.

    diumenge, 30 de novembre de 1975

    La Inclinada, via Aresta Brucs

    La Inclinada, via Aresta Brucs
    Escalada a Montserrat, regió de Tàbor. Fem una única via: La Inclinada, via Aresta Brucs. És una via toitalment en lliure que puja per l'aresta sud, la que mira al Bruc. El primer tram és una mica fi peròa a mesura que pugem la dificultat va minvant i acabem arribant fàcilment al cim. 
    Després de completar l'escalada, com que avui ens acompanyàven la M. Rita i l'Anna, vam fer una petita excursioneta pujant al cim de Sant Jeroni, punt culminant de Montserrat, on no havíem pujat mai.

    diumenge, 23 de novembre de 1975

    La Gorra Frígia, via Mompart

    La Gorra Frígia, via Mompart
    Escalada a Montserrat, a la zona de les Gorres. Fem una via clàssica, que ja hem fet alguna vegada més, i que puja al cim més característic de la zona: La Gorra Frígia via Mompart. És una via molt clàssica, ja que té una dificultat mitjana (màxim IV+) i és llarga (5 tirades), de manera que permet gaudir d'una magnífica escalada amb una dificultat raonable. A més, puja a un dels cims més característics de Montserrat.
    El descens es fa per la cara oposada, desgrimpant amb l'ajut, en algun tram, de cordes fixes o cadenes. Aquest equipament ha anat variant al llarg del temps i darrerament (2015) es va desequipar totalment.

    diumenge, 16 de novembre de 1975

    Estany del Mamut

    Avui tampoc pot ser. Iniciem l'ascensió a la Punta Alta però avui les condicions tampoc són bones. Plou, neva, hi ha boira i, a més, està tot gelat i amb una lleugera però molt incòmoda capa de neu. Arribem fins a l'Estany del Mamut, un curiós estany caracteritzat pel fet de tenir una illa al mig. Aquí decidim abandonar i deixar-ho per a l'estiu.

    dissabte, 15 de novembre de 1975

    Refugi Ventosa i Calvell

    Una vegada més i, com ja és habitual, amb l'objectiu de pujar la Punta Alta, tornem a pujar al refugi Ventosa i Calvell. Sabem que potser la temporada està massa avançada i ja arribem tard, però després de tants intents la Punta Alta és ja una obsessió. Ens instal·lem al refugi i passem la nit esperant que demà la muntanya estigui en bones condicions.

    diumenge, 9 de novembre de 1975

    La Portella Gran i la Pelada

    Foto d'arxiu: La Portella Gran per la cara que mira als Brucs

    Escalada a Montserrat, Agulles. Fem dues vies:
    • La Portella Gran, via Rappel
    • La Pelada, via Aresta Brucs
    La primera via la fem per tercera vegada; és la més fàcil de les vies de la Portella Gran i puja per la cara que mira al Bruc, primer amb tres passos d'escalada artificial i després en lliure. La part final, la superació de la bola del cim, és el pas més estètic de la via; supera un mur molt vertical però amb bones preses, amb escalada lliure (IV+). L'altra via, la Pelada per l'Aresta Brucs, ja l'hem fet moltes vegades i no té gaire dificultat.

    dissabte, 1 de novembre de 1975

    Refugi Ventosa i Calvell

    Un nou intent a la Punta Alta. Pugem al refugi Ventosa i Calvell, un camí que tenim ja molt vist. Dormim al refugi però a la nit neva i al matí fa molt mal temps, de manera que no podem fer res i abandonem.

    diumenge, 26 d’octubre de 1975

    Escalada a Agulles

    Agulla dels Tres, Montserrat
    Foto d'arxiu: l'Agulla dels Tres i el Dauet, desembre 2017

    Escalada a Montserrat: fem diverses vies de la regió d'Agulles:
    • L'Escorpí, via Normal
    • La Xica de la Miranda (La Petitona), via Normal
    • La Trirroca, via Encastament
    • La Trirroca, via Normal
    • La Boteruda del Gra, via Normal
    • L'Agulla dels Tres, via Normal
    És una jornada de vies fàcils, algunes de les quals fins i tot es podrien qualificar coma vies "per a col·leccionistes". Només l'encastament de la Trirroca presenta dificultats, especialment per la falta d'assegurances que obliga a clavar algun pitó.
    Després de tota aquesta col·lecció de vies curtes encara intentem una via més, la normal de l'Agulla de l'Arbret, però se'ns fa tard i ho deixem córrer.

    diumenge, 19 d’octubre de 1975

    Intent al Sentinella

    Escalada a Montserrat, zona de Sant Jeroni intentem la via Pany- Farrera al Sentinella però abandonem. Sembla ser que el flanquejament no estava equipat i no portàvem prou material.

    diumenge, 12 d’octubre de 1975

    Núria: Agulla de l'Estany

    Foto d'arxiu: Santuari de Núria

    L'objectiu era escalar a Carançà però fa mal temps i només arribem al coll de Noufonts. Baixem a Núria i, quan el temps millora una mica, fem pràctiques d'escalada a l'Agulla de l'Estany.

    diumenge, 5 d’octubre de 1975

    Ull de Ter. Agulla de la Xemeneia

    Pugem a Ull de Ter, i dormim al refugi lliure, ja que el refugi gran està tancat. Fem una via a la part del Gra de Fajol:
    Després, per la carena, pugem al Gra de Fajol (2.708 m) i al Gra de Fajol de Baix (2.563 m).

    diumenge, 28 de setembre de 1975

    Escalada a Montserrat. Trinitat

    Sortida d'escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. Vam fer quatre vies:
    • El Fesolet, via Normal. Via totalment en lliure que puja per l'aresta. Sortim de la canal que porta a l'inici de la Travessia dels Flautats i l'iniciem amb un flanquejament que ens porta al centre de l'aresta. Pugem per aquesta aresta amb bones presses i sense massa dificultat. Més amunt hi ha un tram més dret però l'evitem flanquejant uns metres a l'esquerra fins trobar una canaleta que ens porta ja fàcilment fins al cim. 
    • La Quarta de Trinitats, via Normal. Aquesta via la fem només perquè està ressenyada a la guia i la volem tatxar però no té cap dificultat, ja que es tracta només d'una curta grimpada. 
    • La Nineta, via Normal. És una via típicament montserratina, que comença amb un flanquejament des d'un petit collet per anar a buscar l'aresta, per on es puja sense massa dificultat fins al cim. Abans, però, cal superar un petit pas de quart grau per passar un petit desplom.
    • Agulla del Camí, via Normal. Via curta i fàcil, d'una sola tirada, que puja per l'aresta amb passos de tercer grau.
    A la foto de portada d'aquesta entrada es pot veure el flanquejament característic de la Nineta.

      diumenge, 21 de setembre de 1975

      Pedraforca, via Cerdà-Pokorsky

      Pedraforca, via Cerdà-Pokorski
      Des del refugi Lluís Estasen, on hem dormit, ataquem la via Cerdà-Pokorsky al Collet de la Cova. Una via de molta dificultat, fina i atlètica, gairebé tota en lliure. Les ressenyes actuals, curiosament, cataloguen la via amb més dificultat que la clàssica guia del CEC. Tot i això, la guia antiga marcava un curt flanquejament en artificial que ara se supera en lliure. La ressenya que adjuntem és la moderna.
      La via comença a la cornisa de l'itinerari d'aproximació a les vies de l'Esperó Central. Hem de passar el Gran Diedre i seguir una mica més. La via comença en diagonal a la dreta buscant un sistema de canals i plaques que ens porten fina  a un petit replà (en dues tirades). Després d'un curt flanquejament pugem directament per arestes i plaques fent diverses reunions fins arribar a uns replans descompostos per on, ja fàcilment, arribem a enllaçar amb la via Pany. Arribem a les canals superiors de la via Pany i seguim aquesta via, que per aquí ja és fàcil, fins al Collet de la Cova.
      En aquesta ocasió portava com a company de cordada en Pep, que tenia poca pràctica d'escalada i va patir molt per superar alguns dels passos de la via. 

      diumenge, 7 de setembre de 1975

      La Gorra Frígia, via Viaplana

      La Gorra Frígia, via Viaplana
      Foto d'arxiu: cim de la Gorra Frígia, desembre 2015

      Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Primer intentem la via Haus-Extrems de la Gorra Frígia però abandonem. Es tracta de la original de la via Mompart. Aquesta popular via que hem fet moltes vegades no és més que una variant de l'original via Haus-Extrems. La via original puja amb molta finura directament mentre que la Mompart evita el tram més vertical flanquejant a la dreta per buscar terreny més fàcil. La Haus-Extrems ha caigut en desús i la Mompart s'ha convertit en una de les vies més populars de Montserrat (l'any 75).
      Després vam fer una via nova. la via Viaplana de la Gorra Frígia. Aquesta via es pot catalogar com per a col·leccionistes però també val la pena fer-la. Cal pujar per una canal amb vegetació per la cara Nord de la Gorra fins al final, on hi ha un replà. Des d'aquí amb una única tirada en lliure arribem al cim. La tirada comença amb certa dificultat (IV+) però a mesura que pugem el pendent disminueix i acabem arribant fàcilment al cim.

      diumenge, 24 d’agost de 1975

      Crestes de Culieto

      Sortim de bon matí del refugi Ventosa i Calvell amb la intenció de pujar a la Punta Alta de Comalesbienes. Fa un dia gris i emboirat però, malgrat tot, pugem fins arribar al cim. Lògicament, no tenim GPS, de manera que pugem una mica per intuïció amb l'ajut del mapa de l'Alpina. No veiem res a causa de la boira però just quan estem fent la foto del cim s'obre una mica la boira i comprovem que ens hem equivocat de cim ! Per uns moments, la boira s'escampa una mica i ens permet veure uns llacs per la part del darrere del cim. Ens mirem el mapa atentament i les coses no quadren. Si això és la Punta Alta aquests llacs aquí sota no existeixen.... Després de mirar i remirar el mapa arribem a la conclusió que els llacs que veiem a sota nostre són l'estany gelat de Culieto i un parell de llacs petits sense nom del seu costat i, per tant, estem a la cresta de Culieto i hem fet tres cotes (2.923, 2.945 i 2.939 m) d'aquesta cresta. La foto del cim és molt maca però no és autèntica...

      dissabte, 23 d’agost de 1975

      Refugi Ventosa i Calvell

      Ventosa i Calvell
      Foto d'arxiu: a la porta del refugi. Març 2009

      Pugem amb la intenció de fer la Punta Alta. És el segon intent, ja que per Setmana Santa vam pujar al refugi amb aquesta intenció però hi havia tanta neu que, sense esquís, era pràcticament impossible. Avui pugem amb bon temps i sense neu en ple mes d'agost.

      diumenge, 17 d’agost de 1975

      La Faja de Pelay

      Després d'haver fet ahir el Monte Perdido i el Cilindro de Marboré, baixem des del refugi de Góriz. Com que tenim tot el dia pel davant decidim baixar per un itinerari nou, la Faja de Pelay, un llarg camí que ressegueix la vall d'Ordesa des d'una cornisa a mig cingle i, al final baixa a plom per unes ziga-zagues molt dretes fins a l'inici de la vall. De tornada a casa tenim un accident amb el cotxe d'en Quique sense conseqüències greus, però el cotxe queda una mica tocat ...


      dissabte, 16 d’agost de 1975

      Monte Perdido & Cilindro de Marboré

      Sortim del refugi de Góriz, on hem dormit, i pugem fins al Collado del Lago Helado. Des d'allà pugem per l'aresta NW fins al cim del Monte Perdido (3.355 m). Després baixem per la via normal fins al coll i pugem per l'altra banda per la via normal fins al Cilindro de Marboré (3.328 m). Finalment retornem al refugi.


      divendres, 15 d’agost de 1975

      Refugi de Góriz

      Foto d'arxiu: el refugi de Góriz, estiu 2001

      Pugem al refugi de Góriz pel camí d la Vall d'Ordesa, amb la intenció de fer demà el Monte Perdido i el Cilindro de Marboré, dos cims que ja vam fer l'any passat però que volem repetir aprofitant les festes d'agost. Dormim en el refugi.


      dimarts, 12 d’agost de 1975

      Portella Gran & Intent a la Ven-Suri-Ven

      Les Portelles
      Foto d'arxiu: les Portelles, novembre 2013

      Escalada a Montserrat, Agulles. Vam intentar la Bandereta per la via Ven-Suri-Ven però vam abandonar (poc després vam tornar-hi i vam acabar-la).
      Després vam fer una via: La Portella Gran, via Ràppel.  Justament era la via que havíem un parell de dies abans, venint del Pedraforca. Aquesta vegada la vam repetir perquè és una via relativament fàcil i ens permet pujar a un cim de gran panoràmica. La via no té massa complicació. Comença amb un curt tram d'artificial. Sortim en lliure una mica fi i arribem a la reunió, en un ample replà. Fem una segona tirada sense gaire dificultat fins a situar-nos a sota mateix d ela bola del cim. Després només queda superar aquesta bola final amb un tram fi però amb molt bones preses.

      diumenge, 10 d’agost de 1975

      La Llastra Punxeguda & La Portella Gran

      La Llastra Punxeguda
      Foto d'arxiu: del Dauet a la Llastra Punxeguda. Des. 2017

      Volíem fer una via al Pedraforca però, després de passar la nit al cotxe, al matí plou i baixem a Montserrat. Allà fa més bon temps i fem dues vies:
      • La Llastra Punxeguda, via Ramonage (Normal)
      • La Portella Gran, via Ràppel
      La primera és una xemeneia relativament curta que superem amb tècnica de ramonage. És una única tirada. La via ràpel de la Portella Gran és la més fàcil de les vies que permeten coronar aquesta característica agulla. Des del cim tenim una visió panoràmica, ja que aquesta agulla està bastant isolada, separada de totes les altres roques de la Regió d'Agulles. En aquell temps hi havia una capsa-registre en el cim de l'agulla. La via comença amb uns passos d'escalada artificial (A1). Superem tres burins fins a l'interior d'una petita bauma. Sortim de la bauma per l'esquerra, novament amb escalada artificial de burí; pugem tres burins més fins que cal sortir en lliure. Situats al graó superior de l'estrep sortim amb un pas de quart grau i seguim en lliure, amb dificultat mimvant, fins a una alzina on muntem reunió. La segona tirada és de transició; pugem fàcilment per uns relleus herbosos fins al peu de la bola final on muntem la segona reunió clavant algun pitó a la fisura (al menys així vam fer-ho l'any 1975). La tirada final és en lliure, bastant vertical però amb bones preses fins al cim de l'agulla. El descens es fa amb dos ràpels pel mateix lloc de l'ascensió. El primer ràpel ens porta a la segona reunió; després desgrimpem fàcilment fins a l'alzina de la primera reunió, des d'on un segon ràpel ens deixa al peu de l'agulla. 
      Uns anys després (2017) vam fer una petita pel·lícula amb vistes de la cara Sud de la Portella Gran, en la qual es veu perfectament el recorregut de la via Ràpel. Aquí la teniu:



      dijous, 7 d’agost de 1975

      Escalada a Montserrat (Agulles)

      Escalada Montserrat Agulles
      Sortida d'escalada a Montserrat. És una sortida col·lectiva del Centre Excursionista anem tota una colla del centre i fem un grapat de vies a la regió d'Agulles:
      • La Portella Petita,via Normal
      • La Pelada, via Aresta Brucs
      • La Pelada, via Cara Nord
      • La Pelada, via Ràpel
      • La Savina Inferior, via Normal
      • Agulla del Sol Ponent, via Aresta Brucs
      Totes les vies són repeticions i la majoria les havíem fet diverses vegades. La més difícil, tot i que és molt curta, és la via Ràpel de la Pelada, que puja directament per la paret per on es baixa en ràpel, amb passos molt difícils, molt vertical. La resta de vies no presenten dificultat i no és més que una mena de curset amb la colla del Centre.

      diumenge, 3 d’agost de 1975

      La Banya Gran del Boc, via Normal

      Foto d'arxiu: Les Banyes del Boc. Agost 2013

      Escalada a Carançà. Des de Núria, passant pel coll de Noufonts, hem baixat a la vall francesa i hem fet la via normal de la Banya Gran del Boc. Una llarga excursió per a una petita ascensió, que potser no justifica una aproximació tan llarga. De totes maneres hem pogut fer un recorregut per aquestes valls, seguint les indicacions de la clàssica guia de Carançà.

      dijous, 31 de juliol de 1975

      La Filigrana i El Pingüí

      La Filigrana, Montserrat
      Foto d'arxiu: la Filigrana, 2012

      Escalada a Montserrat, Agulles. Fem dues vies de la zona central:
      • La Filigrana, via Normal
      • El Pingüí, via Xemeneia
      La Filigrana és especialment difícil, ja que supera en lliure una placa molt fina. La ressenya de la Guia clàssica d'Agulles marca un sisè grau en aquesta via però les ressenyes de les guies modernes rebaixen una mica el grau. És clar que en aquella època el compromís era superior perquè superar aquest tram tan fi sense assegurances no és el mateix que fer-ho amb un parabolt al costat. La segona via, la el Pingüí, supera una xemeneia amb tècnica de ramonage i després en lliure, ja més fàcil. Després fem la via Normal del Pingüí, una via molt fàcil que puja pel darrere sense dificultat; la fem perquè apareix a la guia, encara que sense detalls ni gràfic.

      dimarts, 22 de juliol de 1975

      L'Elefant & La Momieta

      Foto d'arxiu: el grup de Trinitats des de l'autopista

      Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem dues vies:
      • L'Elefant, via Boy-Roca
      • La Momieta, via Normal
      La via Boy-Roca de l'Elefant puja per l'enorme estrep rocós en forma de trompa que marca la cara Est d'aquesta gran agulla. Fem dues tirades en lliure no massa difícils fins a un forat on fem la segona reunió. Aquí comença la part més característica de la via, un llarg tram en escalada artificial de burí que acaba amb una reunió d'estreps. Actualment aquesta tirada està catalogada com a escalada lliure amb algun pas d'A0. Sortim de la reunió d'estreps pujant, ja en lliure i amb dificultat mimvant fins al cim; són dues tirades normals i una petita tirada final que ens porta de l'avancim fins al cim.
      La via Normal, malgrat la vulgaritat del seu nom, és la més clàssica i bella de les vies de la Momieta, ja que puja totalment en lliure en un magnífic exercici de finura montserratina. La guia clàssica de Montserrat catalogava aquesta via de cinquè superior però les guies més modernes han rebaixat el grau, potser perquè está més assegurada, encara que tots coincideixen en la seva bellesa. La via puja per la cara sud de l'agulla i comença en un replà que trobem a la canal que separa la Mòmia de la Momieta. Des d'aquí iniciem un flanquejament difícil a la dreta fins a un bon replà on muntem la primera reunió. Abans d'arribar-hi ens podem assegurar en un pont de roca molt característic. La segona tirada és la clau de la via; puja en vertical amb lleugeres ziga-zagues, amb força verticalitat però amb bones preses, fins a un gran forat on fem la segona reunió. La tercera tirada, ja no tan difícil, puja per una canal en escalada lliure fins a una bona savina on muntem la tercera reunió. Des d'aquí només queden uns metres fàcils (III) fins al cim.

      divendres, 18 de juliol de 1975

      Intent al Posets

      Foto d'arxiu: el Posets des del pic de Gias

      Des del refugi d'Estós sortim amb la intenció de pujar el Posets, el darrer gran objectiu de la temporada, però el temps no és massa bo; hi ha boira i ens equivoquem de camí. Anem a parar al coll de Gistaín. A més, quan arribem ens cau una pedregada que ens acaba de dcidir a abandonar l'empresa. Donem per tancada l'expedició pirinenca de l'estiu i tornem a casa.

      dijous, 17 de juliol de 1975

      Pics Jean Arlaud & Gourgs Blancs

      Des del refugi d'Estós pugem fins al port d'Oo i, des d'allà, per la cresta, pugem el pic Jean Arlaud (3.065 m). És una escalada fàcil però en un entorn espectacular amb grans vistes sobre les valls d'Oó i Estós. Després seguim crestejant fins al Pic de Gourgs Blancs (3.129 m). Després encara volíem seguir fins a la punta Lourde-Rocheblave, però es gira mal temps i pensem que és més prudent tornar a refugi i conformar-nos amb els dos tresmils aconseguits. Ens quedem una segona nit al refugi.

      dimecres, 16 de juliol de 1975

      Refugi d'Estós

      Després de la campanya del Vignemale vam venir a Benasc per fer muntanya per la Vall d'Estós.  Els objectius eren diversos però el principal era el Posets, el segon cim en altura dels Pirineus. A Benasc, abans d'iniciar la pujada, vam fer-nos unes salsitxes de frankfurt en els jardinets al costat dels safarejos. Les salsitxes les vam freixir amb margarina, perquè no teníem oli, però ens van agradar molt. En aquells temps no podíem anar a dinar al restaurant... Després de dinar vam iniciar la pujada al refugi; era la primera vegada que recorríem la Vall d'Estós. Vam arribar al refugi i ens hi vam allotjar. Com era habitual en aquella època, no vam sopar de refugi sinó de les provisions que portàvem.

      dilluns, 14 de juliol de 1975

      Oulettes - Bujaruelo

      Després de la històrica jornada d'ahir, quan vam fer els principals cims del Vignemele, avui només ens queda el llarg retorn, per la vall del riu Ara, fins a San Nicolás de Bujaruelo. De bom matí sortim del refugi de Baiselance, baixem a les Oulettes de Gaube, i després de superar el coll de les Oulettes, baixem per tota la vall fins a Bujaruelo.


      diumenge, 13 de juliol de 1975

      Ascensió al Vignemale (3.298 m)

      Una gran jornada de muntanya, amb ascensió dels principals cims del massís del Vignemale. Sortim de matinada de la cabana de Musolés, a la vall de l'Ara. Pugem fins al coll de les Oulettes. Des d'allà ens enfilem per la carena fins a l'inici d'una via d'escalada: l'aresta nordoest del pic del Clot de la Hount. La via és fàcil, ja que no passa de tercer grau, però l'ambient de muntanya és extraordinari. Arribem al cim i, aprofitant l'altiplà que forma el rosari del cims del Vignemale, fem uns quants cims sense haver de superar grans desnivells:
      • Pic del Clot de la Hount (3.289 m)
      • Pique Longue du Vignemale (3.298 m)
      • Pico de Cerbillona (3.247 m)
      • Pico Central del Vignemale (3.235 m)
      Després, amb un grapat de tresmils a la butxaca, baixem per la gelera del Vignemale fins al refugi Bayselance i, des d'allà fins al refugi de les Oulettes, on ens quedem a dormir.


      dissabte, 12 de juliol de 1975

      Cabana de Musolés

      Comencem les activitats de les vacances d'estiu amb una visita al massís del Vignemale. Fem l'aproximació pel vessant espanyol, una llarguíssima aproximació per la vall del Ara. El primer dia sortim de San Nicolás de Bujaruelo i pugem tota aquesta vall fins a una cabana de pastors: la Cabaña de Musolés, on dormim.


      diumenge, 6 de juliol de 1975

      Pedraforca, via Pany

      Escalada al Pedraforca. Després de dormir al refugi ataquem una altra de les vies clàssiques de la paret Nord del Pedraforca: la via Pany al Collet de la Cova. És una via llarga però fàcil. potser la més fàcil de les vies llargues del Pedraforca però té el gran ambient d'aquesta paret, a més d'algun pas característic, com el ràpel a mitja paret.

      diumenge, 29 de juny de 1975

      L'Ànec & La Sense Nom

      Escalada a Montserrat, a la zona del coll d'Agulles, al límit entre la regió d'Agulles i la dels Frares Encantats. Vam fer tres vies:
      • L'Ànec, via Aresta Brucs
      • L'Ànec, via Ràpel
      • La Sense Nom, via Aresta Brucs
      Les dues arestes dels Brucs són relativament fàcils i pugen sense massa complicació per l'aresta sud d'aquestes agulles. Només a la segona tirada de l'Ànec tromeb un tram una mica més vertical i difícil.
      La via ràpel de l'Ànec ja és més difícil, ja que puja molt vertical per la part del darrere (nord) de l'agulla, justament per on es baixa en ràpel. Són molt pocs metres però bastant fins tot i que si es fa després de superar l'aresta Brucs es pot utilitzar la instal·lació del ràpel per assegurar el primer de corda si tenim la precaució d eno retirar la corda.
      Després d'aquestes escalades encara volíem fer la via Normal de l'Ou de Colom. Vam pujar la primera tirada (veure foto primera de l'entrada) però vam abandonar. Poc després vam tornar a intentar-la i aquella vegada vam aconseguir-ho.

      dissabte, 21 de juny de 1975

      El Calderer (2.491 m), via Estasen

      Pedraforca, via Estasen
      Escalada al Pedraforca. Dormim al refugim, i al matí fem la més clàssica de les vies d'aquesta muntanya: la via Estasen al Calderer, una via llarguíssima però sense massa dificultat, amb alguns pasos de quart grau. En total són 17 tirades d'escalada lliure fins al cim del Calderer. La aproximació ja és tota una aventura, primer per un camí pel bosc i després per pedreres. Abans d'arribar pròpiament al peu de la via cal supera una curta canal de quart grau. El punt de partida està al costat del Dit del Rumbau, una agulla característica que de lluny no es veu perquè queda mimetitzada amb el fons de la paret. També hi ha una bauma característica.
      La via comença per un esperó, força dret però amb bones preses. Després de tres tirades arribem al pas clau de la via, un flanquejament, fàcil però impressionant, amb un gran buit a sota. Arribem a una zona molt més fàcil, a l'indret anomenat El Jardí. Ve un tram fàcil fins arribar a un nou esperó, no tan dret com el del principi però també amb bona roca. Acabem per una canal sense massa dificultat que ens porta al cim.
      La Baixada es fa desgrimpant per la part del darrere fins a l'Enforcadura. Tampoc és difícil si les condicions de la roca són bones.

      diumenge, 8 de juny de 1975

      Gorra Frígia, via Badalona

      La Gorra Frígia, via Badalona
      Sortida d'escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Primer intentem la via Mingo Arenas de la Magdalena Inferior però no podem superar-la i abandonem. És una via tota en lliure però sense assegurances (en aquella època). No la podem superar i rapelem des del primer burí que trobem.
      Després fem una altra via, aquesta vegada amb èxit: la Gorra Frígia, via Badalona. Aquesta és una de les vies més clàssiques, que puja totalment en lliure per la cara de la Gorra Frígia que mira al monestir. Són 5 tirades, de les quals la primera i la última són molt fàcils però la resta és de dificultat mantinguda i amb alguns passos catalogats de cinquè grau per superar alguns lleus desploms que trobem. En aquell temps hi havia poques assegurances i això era la principal dificultat.

      dissabte, 31 de maig de 1975

      Pedraforca. El Gat, via Homedes

      Homedes
      Foto d'arxiu: el Gat i el Cabirols

      Primera via a la paret Nord del Pedraforca. Vam fer la via Homedes del Gat, una via clàssica de dificultat mitjana que vam superar sense problemes. El dia abans vam pujar a dormir al refugi Lluis Estasen. De bon matí vam sortir i ben aviat vam iniciar l'ascensió. La via és gairebé tota en lliure, amb la magnífica roca calcària del Pedraforca.
      La via Homedes comença amb un parell de passos fins però aviat la dificultat baixa. A la segona tirada superem un pas força difícil, una canaleta lleugerament desplomada a on, si volem, podem fer un pas d'A0. A la quarta tirada hi ha el pas clau de la via, el Pas de la Z, a on també podem fer A0 si no podem superar el pas en lliure. Després vénen unes tirades fàcils que fins i tot es poden fer en ensemble, encara que a les dues primeres podem optar per una variant més directa i força més difícil. Després de les tirades fàcils arribem al lloc anomenat Planell dels Diables, on comença el cap del Gat, que se supera amb tres tirades de IV+ mantingudes i bastant aèries. Aquí, des del Planell dels Diables, tenim una escapatòria, ja que podem optar per sortir per una canal a la dreta que ens porta directament al collet sense pujar al cim del Gat. La baixada es fa amb un ràpel de 25 m per la banda oposada a la pujada, que ens porta a una canal secundària de l'Enforcadura per on baixem fins a la tartera.
      Nosaltres vam fer la via a bon ritme i a les 2 de la tarda ja estàvem novament al refugi Lluis Estasen. D'aquesta ascensió no hi ha cap foto.

      dijous, 29 de maig de 1975

      Escalada a Agulles

      Escalada Agulles Montserrat
      Foto d'arxiu: la cara Est de la Saca Gran. Desembre 2014
      Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Vam fer quatre vies:
      • La Saca Gran, via Normal
      • La Saca Gran, cara Est
      • La Boteruda, via Nord
      • Agulla del Capdamunt, via Aresta Brucs
      La via Normal de la Saca Gran es fa en lliure de tercer grau per la cara oest de l'agulla, per on baixa el ràpel. No passa de tercer grau però la roca està una mica descomposta. Puja seguint una fisura on es pot clavar algun ferro.
      La Cara Est de la Saca Gran és una via de finura montserratina. Es una via molt poc repetida, ja que és una llarga tirada de cinquè grau que en aquell temps, quan la vam fer, no tenia assegurances. La roca era bona però la paret força dreta.
      La Normal de la Boteruda és una grimpada intrascendent, ja que no té més de 5 metres i es pot fer fàcilment sense corda. En realitat té molt poc interès però nosaltres la vam fer per un afany de col·leccionista perquè la via apareix ressenyada a la guia clàssica d'escalades a Montserrat que en aquell temps era la nostra única referència.
      L'Aresta Brucs de l'Agulla del Capdemunt puja amb dificultat moderada per l'aresta sud, la que mira al Bruc, fins situar-se sota la bola del cim. Fem reunió abans d'iniciar la segona tirada, que té un petit tram molt difícil, de finura montserratina, per superar el petit desplom que forma la bola del cim. 

        diumenge, 25 de maig de 1975

        Escalada a les Magdalenes

        La Magdalena Superior
        Foto d'arxiu: la Magdalena Superior, novembre 2013

        Escalada a Montserrat; fem dues vies a la zona de les Magdalenes:
        La primera, molt fàcil, puja per la part del darrere de l'agulla (la que no mira al Monestir) amb passos que no passen de tercer grau. És una sola tirada fins al cim i es pot desgrimpar per la mateixa via. La Magdalena Superior, una mica més difícil però sense passar de quart, supera en dues tirades aquesta agulla.
        Després fem la primera tirada de la via Albert Busquets de la Magdalena Inferior però abandonem. No ha quedat constància escrita de perquè vam abandonar però era una via que ja havíem fet (el setembre de 1974).

        dilluns, 19 de maig de 1975

        Ascensió a la Pica d'Estats (3.143 m)

        Sortim del refugi Vallferrera, encara de nit, en direcció a la Pica. Quan portem mitja hora pujant es posa a ploure, de manera que decidim retornar al refugi. Quan clareja sembla que el temps millora i decidim sortir novament. Aquesta vegada pugem una mica més però torna a ploure i sembla que avui no podrem fer cim. Retornem al refugi però quan estem preparant la motxilla per iniciar el descens a Àreu surt el sol i ens tornem a decidir. Aquesta vegada sí que el temps s'aguanta i arribem al port de Sotllo i després, per la cresta i passant pel Pic Verdaguer o Punta NW (3.128 m), arribem al cim de la pica d'Estats (3.143 m).

        dissabte, 17 de maig de 1975

        Refugi de Vallferrera

        Vam anar a la Vallferrera amb la intenció de pujar a la Pica d'Estats. Vam deixar el cotxe a la sortida d'Àreu, ja que la pista estava en mal estat, i vam pujar pel camí del Pla de la Selva fins al refugi de Vallferrera, on ens vam quedar a dormir. El refugi ja era guardat però seguint la pràctica habitual a l'època, no vam sopar de refugi sinó els entrepans que portàvem.

        diumenge, 11 de maig de 1975

        Intent al Canigó

        Foto d'arxiu: El Canigó des del Puig Neulós. Febrer 2005

        Intentem fer el Canigó en una sortida una mica estranya. Sortim de Sant Adrià a les dues de la matinada amb la intenció de fer el Canigó per la via normal de Marialles i tornar el mateix dia. Arribem en cotxe a Marialles i comencem a pujar però neva, hi ha boira i fa vent, de manera que quan arribem a la cabana d'Aragó decidim abandonar després de caminar un parell d'hores entre pujar i baixar.

        diumenge, 4 de maig de 1975

        Canal del Cristall, Vulturó i Canal de l'Ordiguer

        Foto d'arxiu: Al cim del Vulturó, agost 2017

        Després de dormir al paller de Cal Basté, a Estana, vam pujar fins al Prat de Cadí i després vam iniciar l'ascensió per la Canal del Cristall. La neu estava en bones condicions i vam arribar sense cap problema al Coll de la Canal del Cristall. Com que encara era aviat, vam anat carenant fins al Puig del Quer (2.546 m) i encara més enllà, fins al Puig de la Canal Baridana o Vulturó (2.647 m). Després vam tornar enrere i vam baixar per la Canal de l'Ordiguer, més dreta que la Canal del Cristall.
        Segurament hauria estat millor pujar per la Canal de l'Ordiguer, més difícil, i baixar per la del Cristall però en aquell temps no vam fer aquestes consideracions i vam fer-ho al revés. De totes maneres, les condicions de la neu eren bones i la baixada per la Canal de l'Ordiguer no va ser cap problema.

        diumenge, 27 d’abril de 1975

        Escalada a Montserrat

        Escalada Montserrat Agulles
        Sortida col·lectiva del Centre Excursionista. No era un curset però sí es tractava de portar a escalar gent que no havia escalat mai o gairebé mai. Vam dormir a Sant Pau Vell, una antiga església de la que només quedava un petit sector cobert que només tenia tres parets.  Al matí vam fer diverses vies a la zona d'Agulles:
        • La Portella Petita via Normal
        • El Gep Llarg via Aresta Brucs
        • La Pelada, via Aresta Brucs
        Totes són vies fàcils, que no passen de tercer grau, òptimes per a una sortida com aquesta que en la pràctica és un curset. Les tres vies eren repeticions, ja que les havíem fet anteriorment més d'una vegada. Com que érem una bona colla, cada via ens ocupava una bona estona fins que pujaven tots i després baixaven en ràpel.

        diumenge, 13 d’abril de 1975

        La Mòmia & els Flautats

        La Mòmia, Montserrat
        Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem dues vies:
        • La Mòmia, via Normal
        • La Travessia dels Flautats
        Dues vies clàssiques molt singulars. La Mòmia és impressionant, especialment la tercera tirada, de 40 metres en lliure sense cap assegurança. La via comença pujant fàcilment per una canal fins a un gran replà anomenat el Jardí de la Mòmia. Des d'aquí fem un llarg flanquejament, fàcil, fins a una bauma allargada on muntem reunió. Aquí comença la tirada clau de la via, que puja totalment en lliure, no massa difícil però espectacular, especialment en aquell temps, quan aquesta tirada es feia sense cap assegurança bona. Tot i això, hi ha molt bones preses i és una escalada molt agradable. Actualment, amb cordes de 60 metres, es pot fer directament fins al cim però en aquell temps anàvem amb cordes de 40 m i es feia una reunió una mica precària amb un parell de burins quan s'acabaven les cordes. En Pep Sabaté va fer una ressenya de l'ascensió que reproduim aquí pel seu valor històric.
        La Travessia dels Flautats és una via singular, que recorre les agulles més altes dels Flautats, carenant per sobre i amb un parell de passos espectaculars quan cal passar d'una agulla a la veïna amb un ample pas sobre un buit impressionant.

        diumenge, 6 d’abril de 1975

        Escalada a Montserrat amb neu

        La Boteruda del Gra
        Ha caigut una bona nevada a Montserrat però igualment anem a escalar a Agulles; la nevada va caure fa uns dies i les Arestes Brucs estan netes. Fem dues vies:
        • La Boteruda del Gra, via Aresta Brucs
        • La Corona de la Reina, via Aresta Brucs
        La primera via puja en dues tirades per l'ArestaBrucs de la Boterida del Gra, una llarga aresta però sense massa dificultat, excepte en els primer metres que són de IV+. Després la dificultat va minvant i arribem al cim sense cap problema.
        La Corona de la Reina és una ascensió molt fàcil, una curta tirada de tercer grau per completar la matinal montserratina. Aquí trobem la petita dificultta addicional que en els pimers metres encara hi ha neu però ben avaiat hem arribata  ala zona asolellada on la roca estava neta i hem completat l'ascensió sense dificultat.

          dissabte, 29 de març de 1975

          Baixada a Riu Malo i Cavallers

          Foto d'arxiu: La Punta Alta des del Refugi

          Passem la nit al refugi Ventosa i Calvell. És una nit històrica amb moltes incidències. Tota la nit està nevant molt intensament i fa molt vent, que entra per les finestres del refugi, sense porticons ni vidres ni res. A mitja nit, en Pep Sabaté protagonitza la històrica incidència de la vomitada sobre les botes d'en Ramon Quintanilla. Al matí hem de trencar amb el piolet els vòmits congelats sobre les botes... Volíem fer la Punta Alta però amb la nevada que ha caigut i sense esquís (els hem deixat a Riu Malo i, a més, no sabem esquiar) és impossible. A sobre del bon gruix de neu que hi havia, durant la nit ha caigut gairebé un metre de neu pols, de manera que la baixada fins a Riu Malo i l'estany de Cavallers és també èpica. Recollim la tenda de campanya i donem per acabada la sortida.

          divendres, 28 de març de 1975

          Refugi Ventosa i Calvell

          Foto d'arxiu: El refugi Ventosa i Calvell, 2009

          Des del campament que tenim muntat a la pleta de Riu Malo, pugem al refugi Ventosa i Calvell. Hi ha molta neu, més d'un metre, i tova, de manera que el que a l'estiu és una passejada d'un parell d'hores es converteix en una gran expedició. El refugi està en ruïnes, sense porta, i la neu arriba al nivell de la teulada, de manera que hem d'entrar per un forat de la neu. Ens instal·lem en una de els sales del refugi, en unes lliteres.

          dijous, 27 de març de 1975

          Acampada a Riu Malo

          Aprofitant la Setmana Santa, pugem a la Vall de Boí per fer diverses activitats. Com és habitual en aquesta època de l'any, fa mal temps. El primer dia pugem des de la presa de Cavallers fins a la Pleta de Riu Malo, on acampem. És la primera sortida d'esquí de muntanya de la Història, ja que pugem amb els esquís, però no hem esquiat mai i no sabem ni tan sols cordar-nos les fixacions (Silveretta de cable), de manera que pugem amb els esquís a l'esquena.

          diumenge, 23 de març de 1975

          Agulla de l'Arbret & La Panxeta

          Agulla de l'Arbret
          Foto d'arxiu: Al cim de l'Agulla de l'Arbret. Octubre de 2013

          Escalada a Montserrat, a la zona central de la Regió d'Agulles. Fem dues vies:
          Dues vies fines, especialment la magnífica aresta de l'Agulla de l'Arbret, totalment en lliure. Aquesta via l'havíem fet per primera vegada fa uns mesos en un curset d'escalada (perfeccionament en roca) però aquesta vegada la fem pel nostre compte, sense monitors. En realitat, quan la vem fer en el curset a mi em va tocar fer la segona tirada de primer, de manera que, en certa manera, ja l'havia fet pel meu compte, però avui la fem completa. Com era d'esperar, aquesta via, una de les més clàssiques d'Agulles, ens va deixar ben satisfets. Després vam fer la Panxeta, una via més curta però també de finura montserratina, que puja per la seva Aresta Brucs.