diumenge, 28 de juliol de 1974

Agulles del Capdamunt & Sol Ponent

Escalada Agulles Montserrat
Foto d'arxiu: el Sol Ponent, la Peluda, l'Agulla del Capdamunt

Vam estar tres dies a Montserrat, a la Regió d'Agulles fent diverses escalades per la zona. Eren pràcticament les nostres primeres escalades a Montserrat i vam fer vies no gaire difícils. En aquest tercer dia de la nostra estada a Agulles vam fer només dues vies, ja que era el dia de tornada i volíem arribar aviat a casa. 
  • Agulla del Capdamunt via Cara Nord
  • Agulla del Sol Ponent, via Nord
Com que els dies anteriors havíem fet diverses arestes Brucs i feia molta calor, aquesta vegada vam optar per fer les cares nord. Dues vies sense cap complicació, d'una única tirada cadascuna i amb dificultats de tercer i quart grau. Després ja vam tornar cap a casa.

dissabte, 27 de juliol de 1974

Escalada a Agulles

L'Aglà i L'Agulla Mare
Foto d'arxiu: L'Aglà i L'Agulla Mare

En el segon dia d'estada a Agulles fem quatre vies per aquesta zona:
  • Els Merlets, via Aresta Brucs
  • L'Aglà, via Normal
  • L'Agulla Mare, via Normal
  • La Figuereta, via Cara Nord
La via Aresta Brucs dels Merlets la fem en lliure, tal com marca la ressenya que portem. La superació del desplom que trobem gairebé a dalt és molt difícil; les ressenyes modernes graduen aquest pas com a V+ i fis i tot en alguna ressenya apareix com a escalada artificial. Només és un pas però té molta finura.
La via de l'Aglà no té dificultta especial; es flanqueja a la dreta des del collet que forma aquesta agulla amb l'Agulla Mare fins trobar una canaleta que en pocs metres ens porta al cim.
Les normals de l'Agulla Mare i la Figuereta no tenen cap dificultat especial. Són vies d'una sola tirada de tercer i quart grau. L'única dificultat, com és habitual a Montserrat, és la falta d'assegurances que pot convertir una via de quart grau com la Figuereta en una via de molt compromís.
Després de fer les qautre vies vam anar a dormir al Refugi Vicens Barbé. 

divendres, 26 de juliol de 1974

El Dàtil & El Cap del Guerrer

El Cap del Guerrer
Foto d'arxiu: el Cap del Guerrer, en primer pla. 2017

Després de tornar dels Pirineus, on vam fer l'Aneto per primera vegada entre altres ascensions, anem a passar els tres darrers dies de la nostra sortida d'estiu a Montserrat, per fer unes quantes vies. Dormim en el refugi Vicenç Barbé. El primer dia fem dues vies:
  • Agulla del Dàtil, via Aresta Brucs
  • El Cap del Guerrer, via Aresta Brucs
La via del Dàtil comença en escalada artificial per un pany de paret força dret. És fàcil perquè està totalment equipada amb burins, de manera que la seva dificultat no passa d'A1. Després d'uns metres en artificial cal sortir en lliure. Com és normal en aquestes sortides, el primer pas és el més difícil. Després seguim en lliure però ben aviat la paret perd verticalitat i arribem a la primera reunió. A partir d'aquí seguim per l'aresta amb dificultat decreixent fins a un replanet, gairebé a dalt de tot, on muntem la segona reunió. La tercera tirada, molt curta, té un pas relativament difícil per superar un petit desplom abans d'arribar, ja molt fàcilment, al cim.
La via del Cap del Guerrer és totalment en lliure; comencem des de la part del darrere de l'Aresta Brucs flanquejant per un replà fins al peu de la cara que dóna al Bruc. Des d'aquí hi ha una única tirada, que superem en lliure força vertical però amb bones preses. Aquest tram està catalogat de IV+.
Després d'aquestes dues vies anem a dormir al refugi, que en aquella època era lliure, per continuar l'endemà escalant altres vies de la zona.

dijous, 18 de juliol de 1974

Ascensió a Las Tres Sorores

Una gran jornada de muntanya a la Vall d'Ordesa. Sortim amb les primeres llums del refugi de Góriz i iniciem l'ascensió al Monte Perdido però no triem la via normal sinó un itinerari singular, la Via de las Escaleras. Aquesta via supera amb passos d'escalada mitjanament difícil (III), diversos ressalts que se'ns presenten pel camí (las Escaleras). És una via molt poc freqüentada i fins i tot trobem flors de neu, cosa que ens fa molta il·lusió perquè mai n'havíem vist. Arribem a la Punta de las Escaleras (3.027 m) i, superant la piràmide final, al cim del Monte Perdido (3.355 m) i seguim la carena fins al segon cim del dia: el Soum de Ramond (3.254 m). Després retornem pel mateix camí fins al Monte Perdido i baixem per la via Normal fins al Cuello del Lago Helado. Des d'aquí iniciem la darrera ascensió de la jornada, el Cilindro de Marboré (3.328 m), per la via Normal, fàcil però amb alguns passos delicats que cal assegurar. Amb aquestes ascensions donem per acabades les activitats de les vacances d'estiu al Pirineu.


dimecres, 17 de juliol de 1974

Refugi de Góriz

Foto d'arxiu: refugi de Góriz, estiu 2001

Pugem al refugi de Góriz pel camí de la Vall d'Ordesa, Gradas de Soaso y Clavijas. Aquesta vegada l'objectiu és fer els tres cims principals de la Vall, coneguts com Las Tres Sorores. Ens allotgem al refugi.

dilluns, 15 de juliol de 1974

Ascensió al Pico del Alba (3.100 m)

Foto d'arxiu: Pico del Alba, cresta dels 15 Gendarmes

La tercera activitat des del refugi de la Renclusa és el Pico del Alba (3.100 m). Pugem per la via normal. Després d'aquesta ascensió diexem la vall de Benasque i anem cap a Ordesa buscant nous cims. Abans, vam fer una passejada per Benasque i vam fer diverses fotos...

diumenge, 14 de juliol de 1974

Ascensió a l'Aneto (3.404 m)

Per fi aconseguim pujar al punt més alt dels Pirineus. Sortim de la Renclusa i pugem per la via normal del Portillón Superior, gelera de l'Aneto i Pas de Mahoma fins al cim de l'Aneto (3.404 m). Va fer un dia gris però vam poder aconseguir el cim sense problemes.

dissabte, 13 de juliol de 1974

Ascensió al Pic de la Renclusa (2.800 m)

Foto d'arxiu: pic de la Renclusa des del Portillón Superior

Venim a la vall de Benasc amb l'objectiu principal de pujar l'Aneto. Ens instal·lem a la Renclusa i, el primer dia, fem una ascensió relativament fàcil: el pic de la Renclusa (2.800 m).

diumenge, 7 de juliol de 1974

La Gorra Frígia, via Mompart

Una nova ascensió a la via Mompart de la Gorra Frígia, una via clàssica que hem repetit diverses vegades. Aquesta vegada, amb en Ramon i en Víctor, vam fer aquesta via llarga, de cinc tirades, totes en lliure i que no passa de quart grau. Era la primera vegada que feiem aquesta via pel nostre compte (posteriorment la vam fer unes quantes vegades). Només l'havíem fet l'any 1972 en el primer curset d'escalada que vam fer. Aquesta vegada la vam fer sense cap problema.
Després de l'ascensió vam anar a prendre alguna cosa al bar de Monistrol.